Mira que en fa de dies que sentim a parlar dels mercats i com fan trontollar l’economia de diferents parts del món, però que ningú no ens explica qui són ni per què provoquen aquestes situacions de pànic per allà on passen.

I amb aquest nom creen una confusió que pot fer pensar que això de l’economia de mercat no pot ser bo.

Aquests “mercats” que avui ens amoïnen no són altra cosa que un conjunt de grans bosses de diner, que es mouen a gran velocitat gràcies a les noves tecnologies i que en lloc de tenir com a prioritat donar suport a iniciatives que necessiten capital per generar riquesa, normalment centren la seva activitat en provocar enrenou per allà on passen, del que miren d’aprofitar-se’n especulant amb les variacions de valor de les coses o dels tipus d’interès que ells mateixos originen. Legítimament van a la recerca de fer el préstec que els donarà major plusvàlua, o compren i venen valors esperant treure una bona picossada de cada transacció. De fet és molt més complex, donat que a vegades ni tan sols compren coses a valor d’avui sinó al preu que s’espera en el futur, i que sovint tornen a vendre sense que hagi arribat aquest futur. O venen coses que encara no són seves i les compren després, quan veuen que el preu de venda és bo. Vaja, per a iniciats, però que generalment els reporta plusvàlues substancioses. Sobretot perquè són pocs i ben avinguts, i generen moviments especulatius que els són favorables a tots ells, en detriment d’algú o altre que acaba pagant o perdent valor.

I davant d’Estats febles o d’unions monetàries no gaire unides, són els reis de fer moure el valor de les coses o els tipus d’interès cap a on els convé.

Ja va dir fa més de 200 anys en Thomas Jefferson que si permetíem una concentració excessiva de poder financer en poques mans, seria més perillós que tot un exèrcit armat. La cita no és literal, però era l’auguri que la sobirania de molts pobles podria quedar sota uns pocs poders financers.

Té remei tot això? Clar que sí, però cal no perdre temps. D’entrada cal admetre que aquest és un mercat imperfecte on l’oferta domina la demanda, i per tant cal alguna regulació suplementària, algun control afegit, i considerar un mecanisme de taxes. I per això, una UE realment unida, uns EUA que plantin cara i uns emergents que s’apuntin a allò de les barbes del veí que cremen. Hi estan disposats els nostres representants?

Tot això ens ha permès familiaritzar-nos amb un altre terme: la prima de risc. És el sobrepreu en interessos que han de pagar alguns Estats per finançar-se. Ara hem descobert que una prima alta és quelcom dolent i pervers, que si no la rebaixem el nostre futur està en perill. A veure si aprofitem l’ocasió per entendre que, a petita escala, hi ha moltes empreses d’economia real, no especulativa, a les que fa temps que les entitats financeres les tenen amb una prima de risc insuportable (els fan uns préstecs caríssims i encara els han de donar les gràcies). Això en condiciona perillosament la seva viabilitat futura. Si és dolent per als Estats, ho és també per a les empreses, que al final són les que creen riquesa i donen feina. És a dir, un altre exemple de mercat imperfecte en què l’oferta de diner domina sobre la demanda de crèdit. També caldrà pensar en alguna regulació suplementària que, aquesta sí, està en mans dels Estats. Que s’hi afanyin si no volen perdre moltes més empreses i llocs de treball.

 

Pere Casals – President de la Cambra de Comerç de Manresa