Catalunya és una economia desenvolupada, però amb importants desequilibris. Té sectors com la indústria i el turisme amb molt potencial, que haurien d’arrossegar el conjunt de l’economia cap a un creixement sostingut i sòlid. Sobretot per la progressiva internacionalització i un cert nivell d’innovació del primer. Tenim poques grans empreses autòctones i això és una feblesa, però l’esperit emprenedor de la PIME és esperançador. Tot i que la tenim poc capitalitzada i professionalitzada, debilitat que es fa més palesa en temps de crisi.

L’administració catalana aquests darrers anys ha volgut fer un salt endavant en inversions i serveis, engruixint la despesa pública i l’endeutament sense tenir garantits prou ingressos. Tanmateix fa molts anys que arrosseguem un dèficit fiscal exagerat amb Espanya, que representa una solidaritat que ningú ens agraeix. Ben al contrari, tenim les pitjors xifres de dèficit i deute de tot l’Estat, hem començat els ajustos molt abans que la resta, i quan reclamem un tracte fiscal més equilibrat ens titllen d’insolidaris, mentre amenacen amb la intervenció.

El més greu de tot és que no tenim instruments financers ni accés al crèdit per recolzar el redreçament. Qui els té, l’administració espanyola, en lloc de reconèixer l’aportació feta fins ara per Catalunya, ens tracta amb menyspreu, es nega a fer inversions productives en lloc de dilapidar en altres sense sentit, no acompleix alguns dels seus compromisos de pagament, fa campanya internacional contra les autonomies (especialment la nostra), i aprofita el nul marge de maniobra del nostre Govern per incrementar-ne el control, d’una forma ben deslleial.

No és d’estranyar que hores d’ara hi hagi una gran majoria social que demani un canvi en el model de finançament de Catalunya, tot i que encara algunes forces polítiques hi posen entrebancs. Però la solució del Pacte Fiscal que hi ha sobre la taula és acceptada fins i tot per sectors socials que temps enrere n’haguessin sigut absolutament contraris.

Evidentment hi ha una altra via, que és la independència. Penso que econòmicament és viable, però a curt termini té dos grans obstacles: avui no és encara una voluntat social majoritària tot i haver crescut notablement, i a la Unió Europea no estan gens per aquestes qüestions. Ben mirat, tampoc per tractaments fiscals especials.

Per altra banda, l’economia espanyola grinyola, i porta molt temps perdut entre negar-ho i centrifugar-ne les culpes. Tot i que alguns sectors encara rutllen i van trampejant la situació, malgrat el tancament de l’aixeta del crèdit i la imparable morositat del sector públic. Però en general és una economia descompensada, amb menys potencial per sortir-se’n sola, i molt desprestigiada internacionalment. El turisme va fent, però la indústria té menys pes sobre el PIB i està menys oberta a l’exterior. El més greu és que hi ha grans àrees i sectors que tenen molt poc valor afegit a aportar o s’han acomodat a viure del subsidi.

Estem en un atzucac. El Govern espanyol no vol entrar en la discussió de la millora del finançament de Catalunya, i ni tan sols vol veure que al conjunt d’Espanya li convé donar suport al motor que podem ser per estirar del conjunt. Potser els fa pànic una Catalunya forta econòmicament.

És evident que no ens podem quedar de braços plegats, el Govern català ha de prendre decisions. Prengui la que sigui, serà criticat, però la societat civil li hem de donar suport, inclòs el món empresarial. Això sí, demanant-li que en dissenyar l’estratègia tingui en compte que hi ha moltes empreses que pengen d’un fil, i encetar un procés electoral o de consultes aturarà moltes decisions d’inversió i retraurà encara més el consum, per la incertesa. Però també les aturen les polítiques poc clares o fets com l’ambigüitat del Govern espanyol amb el corredor del Mediterrani. Arriba un moment que el maquinista ha de triar si fa un canvi de via arriscat o pren mesures incertes per evitar el descarrilament.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa