universitat

Els MOOC, cursos massius oberts i en línia, fins el moment gratuïts en part i impulsats des de les universitats americanes que més ens sonen, com Stanford, Harvard i un llarg  etcètera, han nascut ràpid i estan aquí per quedar-se. I quedar-se vol dir que les nostres universitats estan a punt de patir el que se’n diu un procés de disrupció tecnològica.

Quan parlem de cursos massius parlem de cursos amb 200.000 persones que, tot i que tinguin un altíssim índex d’abandó, poden acabar perfectament unes 2.000 persones havent passat gran part de les proves i exercicis tot seguint un model pedagògic no tan llunyà del que pugui haver en una universitat presencial local. Amb l’afegit que l’etiqueta Harvard o Standford o el MIT tenen un plus de, diguem-ne Louis Vuitton, per exemple.

Les disrupcions surten i triomfen quan el caldo on ha de bullir la teca comença a estar calent. I crec que comença a estar-ho. A l’altre cantó de l’Atlàntic, la nova Europa, es parla de la bombolla dels títols i costos universitaris, i els préstecs que l’acompanyen. Cada cop és mes difícil retornar aquests préstecs perquè els salaris i la inserció laboral no paguen la inversió en diners que ha de fer un estudiant i/o família. Els preus de les universitats també s’enfilen a la vella Europa i de valent a casa nostra (ho juro i ho torno a jurar). El model pedagògic de tota l’educació superior i no tan superior està molt basat i suportat per la “conferència – exposició magistral”. Res a criticar, els homínids tendim a comunicar-nos parlant. Però l’exposició en format digital per un professor estrella en anglès i el treball en grup presencial a classe és del tot raonable i factible.

Ben cert que el model de negoci no el tenen arrodonit. De moment està basat en la certificació de credencials d’aprofitament per qui paga la quota corresponent. Des de la universitat en línia de Catalunya, la UOC, s’han sentit opinions anunciant que el llop no és tan ferotge i que nosaltres sí que tenim un model personalitzat de seguiment de l’alumne. I és veritat, convisc amb un professor i dos alumnes a la feina, tot un univers d’aquest món. Però les disrupcions arriben i si segueixes la tàctica de negació de l’amenaça, de resistència a plantejar-te el canvi perquè amb la inversió que has arribat a fer encara tens beneficis i en preveus tenir l’any que ve, el drama està servit. No oblidem el que està passant als diaris i les televisions amb les seves fonts publicitàries d’ingressos dient que això no ens passarà a nosaltres.

La impremta va tardar a donar els seus fruits però ens va portar al Renaixement i aquest al capitalisme i aquest a la globalització… La fotografia digital amb un mòbil no té la màgia d’una bona foto en blanc i negre de Cartier-Bresson o la de qualsevol àlbum familiar, però l’ha esbandit com a model de negoci majoritari viable.

Però no tot està perdut, no. Ens queden cinc o deu anys de coll abans no es consolidi i desplaci el nou model d’ensenyament superior, que serà una barreja del que hi ha més el que vindrà. El comerç electrònic sí que ens serveix com a exemple. Ha necessitat ben bé quinze anys des de la irrupció d’internet per arribar a pesar fort en les xifres i créixer més que els altres tipus de comerç. Hi ha un coneixement pedagògic i de negoci digital acumulat en universitats com la UOC, més una colla d’universitats ben posicionades encara  que força retallades. Seguint noms com els de Coursera o Udacity  als Estats Units, o Miriadax a Espanya, i un llarg etcètera, es pot observar en temps real com creix la criatura, com evoluciona i fins i tot preveure per on em sortirà. I si s’argumenta el perill de canibalització, millor que els caníbals siguem nosaltres mateixos. Segurament el conjunt de les universitats catalanes, i no solament elles, es troben davant del dilema del presoner. Col·laborar i cooperar és per on s’ha d’anar.

Jaume Ferrer. Tècnic en Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa