caixamanresaCrec que no s’han interpretat prou bé les paraules dites fa dies pel Conseller Mas-Colell sobre les Caixes d’Estalvis petites. Hi coincideixo en el lament per la desaparició de les Caixes de proximitat, en el nostre cas, la Caixa d’Estalvis de Manresa. En el rerefons insinuava que l’origen del problema és llunyà en el temps, de quan es va apostar per invertir en mercats aleshores molt rendibles, però fent-ho amb recursos prestats, més enllà dels estalvis dels impositors. I això va ser la causa de la seva asfíxia per la impossibilitat de tornar-los, a diferència de Caixes com Pollença i Ontinyent. Recordem que després va venir la pressa per les fusions imposada pel Banc d’Espanya, i el debat sobre quin era el millor grup. La decisió òptima segur que hagués estat mirar a l’Aragó o al País Basc, per la solvència dels seus grups i la complementarietat de mercats, però aquí va intervenir-hi el Govern de la Generalitat del moment, amb la seva obsessió per no sortir de l’àmbit català que deixava triar entre opcions a quina pitjor, com s’ha demostrat amb el pas del temps.

Em sorprèn que els implicats en aquelles decisions doloroses no s’hagin explicat obertament i estiguin aguantant estoicament crítiques descarnades. Però en part ho entenc, l’opinió pública ja els ha jutjat i condemnat per molt que diguin. Sempre portaran l’estigma d’haver pres una decisió impopular i se’ls culpabilitza d’un mal final d’història, originat però per estratègies anteriors a la seva gestió.

D’altra banda em sobta el notable menyspreu pel que se n’ha salvat de tot plegat, el gruix de l’Obra Social, que a diferència de la d’altres Caixes també desaparegudes, segueix en marxa i ben encarrilada. Potser amb la mateixa ràbia que ens fa que el seu Patronat tingui la seu fora de la Catalunya Central i ens sembli impossible remenar-hi les cireres, ens hem sentit justiciers quan se’ls ha fet fora dels òrgans de govern d’algunes entitats del Bages, menyspreant la continuïtat d’una Obra Social que en molts casos les havia ajudat a néixer.

Sant Benet estava hipotecat, la seva activitat era deficitària i no hi havia recursos per garantir la pervivència de les accions assistencials, donat que la Caixa ja no rendia prou. Però després del procés i d’ajustaments dràstics, la nova Fundació Catalunya-La Pedrera ha estabilitzat els seus comptes sense cap aportació externa, i vol reprendre mica en mica moltes de les activitats culturals i assistencials al territori. Així Sant Benet bull d’activitat (tot i que amb un percentatge ridícul d’usuaris bagencs), ALÍCIA segueix a ple rendiment, i diverses entitats locals continuen beneficiant-se d’aportacions. I s’ha cedit temporalment l’ús de l’Auditori de la Plana de l’Om fins que s’hi pugui garantir un contingut regular.

Alguns especulen sobre el patrimoni d’art o documental de l’antiga Caixa, dels que cal demanar comptes però no escampar rumors amb poc fonament. En canvi entitats que en reben suport no diuen res, i la pròpia Fundació no piula perquè l’opinió pública encara la confon amb el banc i els seus pecats financers, amb qui ja no hi té cap lligam.

No siguem mesquins i aprofitem que no ho hem perdut tot com en altres comarques, siguem nostàlgics de la nostra Caixa però valorem allò que encara és viu i nostre, la seva Obra Social.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa