renda_basica

Hi ha moltes divisions al món, però una d’elles és entre els països amb una visió optimista, on la gent pensa que la paraula progrés té un sentit i que els seus fills viuran millor que ells, i a la inversa, els pessimistes, on la gent pensa tot el contrari. No és difícil determinar a quina visió pertanyem nosaltres.

Jo no afirmaria que aquesta visió està desencaminada del tot, la percepció es pot recolzar en tots els processos de disrupció tecnològica i social que estem patint, sí, aquesta és la paraula. Unes disrupcions per digitalització, per robotització, que són derivades del procés d’industrialització i d’automatització, i que si ens pensàvem que quedarien estabilitzades doncs no senyor, continuen com un tren en marxa, gairebé sense frens. Hi ha un “paper” d’Oxford (que vol dir que segurament s’hi han mirat bé), que explica que un 47% dels llocs de treball actuals estan exposats a mig i curt termini a un procés d’automatització (és a dir, el mateix que els va passar als segadors de la cançó). Estem parlant de treballs de comptabilitat, de feines que pot fer un advocat o procurador, de feines de redacció que pot fer un periodista tècnic (redacció d’un manual d’ instruccions) o esportiu (la crònica d’un partit o, donat el cas, d’una cursa de braus). Jo mateix començo a veure productes com estudis de mercat d’exportació força reeixits que són elaborats per un algoritme de recerca, unes quantes apps i unes bases de dades públiques, res que no sigui a l’abast de nosaltres pobres mortals.

Hi ha un altre “paper” convertit en llibre de gent del MIT (que també vol dir que s’ho han mirat bé) d’un tal McAfee i un impronunciable d’origen nòrdic Brynjolfsson que vénen a dir el mateix. L’automatització de moltes tasques, és a dir, el progrés, crea i crearà un atur estructural que s’afegeix al causat per altres elements. De fet, si no va més ràpid és perquè qualsevol innovació tecnològica ha de trobar després de successives iteracions un model de negoci viable.

Si afegim la pèrdua progressiva de la part del pastis que té el factor salari en tot el món desenvolupat envers la part del capital, que porta cap a una evaporació d’això que els americans, i no solament ells, anomenen classe mitjana (gent que creia fermament que fent estudiar els fills aquests viurien millor que ells) arribem a allò de l’1% que forma l’elit, extractiva o creativa en són adjectius solament, i el que compta és el substantiu. Hi ha models de negoci que no són viables i models de societat que tampoc ho són.

I aquí arriba el rol de la política i de les opcions obertes, és massa important per deixar-ho en mans dels experts. Hi ha gent que pot afegir llum (alguns els he mencionat més amunt) i molts que diuen bajanades com aquella que no hi ha alternativa… Sempre n’hi ha. La política és l’art de gestionar això i moltes altres coses.

Gent tan poc sospitosa d’afeccions revolucionàries com en Martin Wolf, convidat habitual a Davos i d’altres tertúlies i que generalment no parla per parlar (no miro a ningú), parla de redistribució de la renda, de reconsideració del lleure, del necessari finançament públic de l’educació, i del que aquí en diem renda bàsica garantida. I tot això finançat amb impostos i, per donar idees, menciona impostos sobre la pol·lució (la revolució energètica del gas de pissarra hi té alguna cosa a veure). Però també sobre la propietat intel·lectual  (que no és altra cosa que un monopoli no tan temporal). Potser ha arribat l’hora de dir que Google som tots i, de fet, el seu model de negoci és aquest. Necessitem la seva part per a què el model de societat també sigui viable i el model polític no esdevingui un tecnofeudalisme. No cal ser “ludita” i frenar el procés de disrupció tecnològica, el que cal és dominar-lo en bé de tothom. Tampoc cal ser massa calvinista (Pau de Tars, que va dir allò del que no treballi que no mengi, devia ser un afiliat a la corrent). Si en veurem de coses!

Jaume Ferrer. Responsable de l’àrea d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa