omnibus

Fa poc més d’un any, després d’una tramitació de diversos mesos, quedaven aprovades definitivament tot un seguit de Lleis que en paquet formaven l’anomenada Llei Òmnibus. Responien a un propòsit del Govern de la Generalitat, que el seu President resumia amb la triple A de les prioritats: austeritat, aprimament i agilitat. Dit d’una altra forma: simplificació administrativa i normativa.

Realment durant anys s’ha legislat de forma desbocada, amb la mentalitat que l’administració ho ha de garantir i controlar tot, donat que altrament es farien molts disbarats. Per això s’ha engendrat una veritable cursa d’obstacles a qualsevol iniciativa privada que té ganes d’emprendre una activitat, amb la conseqüent desmotivació o fent tard a les oportunitats.

Amb el projecte de les Òmnibus es va encetar un període de col·laboració amb els col·lectius empresarials per fer-hi aportacions, suggeriments i crítiques constructives, que fins i tot ens va portar a recolzar-les en comissió parlamentària durant la seva tramitació. El resultat va ser tot un reguitzell de millores en diversos àmbits, que sobre el paper simplificaven tràmits i desfeien despropòsits en llicències d’activitat i ambientals, ordenació comercial i urbanisme, entre altres. Que no vol dir haver deixat aquests àmbits sense control.

Però ja vam avisar que en quedaven pendents alguns aspectes, com el de fixar les pautes per al desenvolupament de nova normativa que asseguressin la necessària avaluació del seu impacte econòmic. Vam demanar també al Parlament que fes un esforç de refosa de la normativa afectada, per simplificar-ne la seva comprensió i aplicació. I auguràvem que la simplificació pretesa podia quedar descafeïnada, en tant que no es regulava com l’administració local havia d’adaptar moltes de les modificacions que afectaven aspectes de competència municipal. Aquest darrer punt s’ha fet realitat de forma ben palesa. Està bé que les Òmnibus estableixin declaracions responsables o terminis de resolució administrativa, però en obviar coses com que el silenci administratiu sigui sempre positiu, o no impedir que l’administració et pugui anar demanant en cascada documents i més documents (que a vegades ha de generar ella mateixa), fan que a la pràctica els tràmits encara siguin eterns. Tanta norma amb bona voluntat per topar amb la sagrada autonomia municipal!

Hi ha un problema afegit, que ens l’hem de fer mirar: la por del personal de l’administració a prendre decisions que algun dia puguin ser qüestionades per via judicial. De fet ja n’hem tingut exemples. El temor que un càrrec municipal que demana agilitzar un determinat expedient pugui ser imputat per tracte de favor, o que el suggeriment de no fer tant restrictiva la interpretació d’una norma pugui titllar-se de prevaricació, frenen moltes voluntats.

Per tot plegat cal valorar positivament que es comenci a parlar d’una segona edició de la Llei Òmnibus, enfocada a resoldre totes aquestes mancances. Per tal que finalment l’agilitat administrativa pugui ser una realitat. Valdrà més tard que mai, però donem-nos pressa.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa