Si Catalunya necessita fer cada pocs anys un pla per potenciar la seva indústria, deu ser que no acaba de trobar el desllorigador per aconseguir allò que pretén, o que no ha encertat la diagnosi de les oportunitats i els punts a millorar. O bé que, a més de tot això, fa plans d’acció amb petits suports a les indústries existents o naixents, però ni incideix en els factors clau, ni hi ha prou convenciment per mantenir-ne el calendari i el pressupost un temps suficient.

Ara hem assistit a l’enèsima edició d’un pla, al que han volgut donar relleu anomenant-lo Pacte Nacional, però pel que ja d’entrada s’hi va vetar la participació d’entitats prou representatives del tema, entre altres les Cambres de Comerç, com si no tinguessin res a aportar-hi. Ara bé, si el resultat hagués sigut excel·lent podríem obviar aquest detall i pensar que, aquesta vegada sí, anem per bon camí. Però malauradament crec que, si no s’hi fan esmenes en profunditat, no representarà un salt apreciable envers l’objectiu d’enfortir d’una forma clara un dels sectors que ha de ser decisiu per al nostre futur.

D’entrada, ens agradi o no, un pla industrial hauria de ser un pla d’infraestructures clau per a la competitivitat del sector, i una revisió a fons dels frens a l’activitat que posa el complex ordenament jurídic. Del primer es fa incidència en moltes inversions d’altres administracions, però no s’entra en detalls capil·lars, que són els que beneficien directament a les indústries. Del segon, poca cosa hi ha al Pacte Nacional. En paral·lel a tot això, caldria una visió d’on volem arribar a llarg termini, quins han de ser els àmbits d’activitat industrial bàsics en el futur, i elaborar-ne els subplans específics. Aquests ingredients els tenia, poc o molt encertats, el darrer Pla d’Impuls a la Indústria, una eina que es va presentar públicament fa escassament tres anys i que al cap de poc temps va començar a difuminar-se. Ara ressuscitem la política de clústers, però no és el mateix.

Aquesta vegada s’incideix en la formació, però les iniciatives imprescindibles per fomentar les vocacions tecnològiques i científiques que conté són voluntaristes i poc imaginatives. Sembla que els ha fet por afrontar les reticències d’Ensenyament a la implicació del món empresarial. Tampoc analitza els motius que han fet que, fins ara, les estratègies fonamentades en empreses tractores hagin donat resultats molt migrats.

A nivell local, necessitem millorar. Fa dos anys a Manresa es va redactar un pla que no es va gosar fer públic. Ara se n’ha elaborat un altre que ha portat més debat en si l’àmbit havia de ser el Bages o el Pla de Bages, i quins municipis constitueixen el Pla, que no pas el seu contingut. Aquest passa de puntetes pel problema de l’elevat cost logístic de la nostra comarca, i per la disparitat de requisits administratius entre municipis. I no aprofundeix ni en la problemàtica urbanística dels polígons (parcel·lació rígida, accessos deficients, dispersió, etc.) ni en els obsolets serveis i naus existents. Però sobretot no planteja una visió àmplia de futur de la indústria a la comarca. En resum, és una llista d’accions, que no sabem si té calendari, responsables o pressupost.

Sortosament les indústries sí que tenen els seus plans estratègics individuals. Però com a país o comarca ens cal una volta més a tot plegat. És necessari establir i compartir visions de futur, i engegar actuacions ben estructurades, impulsades i finançades, que s’arribin a executar.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa