competitivitatLes nostres empreses han de ser competitives, començant per la indústria, altrament tindrem un futur magre. Això fa anys que ho proclamen els experts i la crisi ho ha posat en evidència. Però la clau és preguntar-se com arribar-hi.

Molts factors interns hi condueixen, però en general hi ha elements comuns, com una bona estratègia i organització, austeritat raonable en despeses, formació i millora contínua, retribució lligada a productivitat, reinversió important i continuada en equipament i innovació, i una bona política de comunicació interna. Aquest darrer factor a vegades s’oblida, que equival a ignorar que les empreses les fan les persones que hi col·laboren. Sense que se sentin partícips del projecte, difícilment reeixirà.

Però hi ha molts factors externs que condicionen la competitivitat, i encara que siguin difícilment controlables cal analitzar-los i anticipar-los. I quan calgui, exigir-los. Com és possible que després de tants anys i tantes campanyes electorals prometent la simplificació dels tràmits administratius per a les empreses, estiguem en això encara tan lluny dels països de l’entorn?

Un factor destacat és el preu de l’energia. Com pot anar bé la indústria d’un país amb un preu de l’energia elevat, que no té estratègia en el model energètic a mig termini, quan decideix potenciar les renovables se li munta una bombolla que el porta a l’altre extrem, si decideix frenar la nuclear no té clar el substitut i a la vegada genera un daltabaix amb el dèficit tarifari? Tot plegat requereix un consens a llarg termini, no un canvi de prioritats a cada legislatura.

I què dir de la logística? Si no invertim en accessos als ports i penalitzem els que intenten ser més competitius a base de fer-los pagar els plats trencats dels altres, no apostem per un transport de mercaderies racional amb ferrocarril d’ample europeu perquè la prioritat són els rèdits electorals de línies d’alta velocitat sense usuaris, i fem vies ràpides en concessió que després hem de rescatar per mala previsió d’ús, en el fons estem penalitzant a la indústria, i per extensió a la resta del sector empresarial.

Al món passen coses, i nosaltres a veure-les venir. El control del petroli o l’urani estan provocant moviments i conflictes que ens els mirem de lluny. Però ens condicionen. I les oscil·lacions de divises tenen efectes notables sobre la nostra competitivitat. Ara mateix l’Euro ha reculat respecte al Dòlar, i això ens fa més competitius per exportar, a la vegada que ens retrau les importacions, la qual cosa ens ajuda a minvar en dèficit per compte corrent, sempre i quan el preu del petroli es mantingui baix.

Aquesta devaluació sobrevinguda de la nostra moneda ens queda fora de control. Mentrestant havíem anat fent una devaluació interna, pagada i patida per la majoria mentre les empreses de l’IBEX n’han tret suc, fent gala d’una no solidaritat que hauria d’haver revertit en suavitzar situacions socials intolerables, i que indirectament permetrien un creixement més universal i sostingut. Sols amb els 35 campions no arrossegarem el país.

La caiguda del valor de l’Euro no convé que s’eternitzi. El perill immediat és que, com que dóna peu a relaxar-nos, paralitzem diverses reformes estructurals que encara estan pendents.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa