Algoritmes, paraula que prové del nom d’un matemàtic persa de fa més de mil anys, i que vénen a ser un conjunt d’instruccions per resoldre un problema. Intel·ligència artificial, conjunt de coneixements i tècniques diferents com visió per computador, processament d’àudio, comprensió de llenguatge natural, “machine learning” (les màquines catalanes encara no aprenen tant…), sistemes experts, etc. A darrere de tot això hi ha molta estadística sofisticada, molta potència de càlcul, i sobretot moltes dades en tota classe de presentacions (les dades són el menjar de la intel·ligència artificial, potser que ens mirem bé la propietat de les dades i fem valdre drets de propietat). Això ens permet trobar relacions, correlacions i causalitats a dins d’un batibull immens, que a la vegada ens permet fer prediccions força acurades. L’home és un animal de costums, per sort per a la ciència.

El descrit anteriorment és el que hi ha sota del que tant es parla avui dia, és a dir de disrupcions, revolucions 4.0 i d’altres tsunamis. El que hi ha en joc no és trivial. Hi ha una consultora que es diu Gartner que dibuixa una corba cada pocs mesos de la situació de les noves tecnologies emergents, dibuixa les expectatives inflades en el punt més àlgid fins que s’acaben adoptant per la majoria dels mortals. A la intel·ligència artificial li correspon ara el pic de dalt de tot de les expectatives.

I està a dalt de tot perquè hi ha elements que ens diuen que pot ser grossa (que no forçosament s’ha d’ acomplir). Afecta els llocs de treball, o millor dit, determinades activitats dels actuals llocs de treball que poden ser assumits millor i més barat per aquesta tecnologia. I no estem parlant de força bruta, estem parlant de gestió de fons d’inversió com Bridgewater, que mou 150 bilions de dòlars, de decidir amb totes les dades a la mà quina és la millor opció. O estem parlant de la decisió de valorar si donar o no donar crèdit a una empresa, cosa que abans feien uns analistes financers força ben pagats. O d’efectuar unes recomanacions jurídiques després de llegir més d’un miler de documents de referència força espessos de llegir, i a sobre fer-ho ja…. O de llegir els també il·legibles manuals de maquinària redactats per enginyers, entendre’ls i donar respostes a preguntes freqüents, que no vol dir evidents, si no acurades. Fins i tot escriure peces musicals relaxants a la manera de Bach o guanyar al pòquer a autèntics professionals.

El mateix procés de substitució de treball qualificat (el dels gremis d’artesans) per capital que es va produir al segle XIX, ara es produeix també en el treball qualificat dels “professionals” d’aquest XXI. Una manera de descobrir que tots som proletaris. Els factors de producció seran Capital, Treball i Intel·ligència Artificial, diuen.

Mentre uns estudis ens posen a l’entrada d’una gran transformació, amb apocalíptiques implicacions pel concepte de persona humana, d’altres ens diuen que no n’hi ha per tant, que no estem enmig d’una revolució tecnològica 4.0, que la mateixa llei de Moore d’increment de poder de computació s’està alentint, i que en fem un gra massa. Que al cap i a la fi el superordinador Watson ajudarà els metges a diagnosticar millor i més ràpid sense substituir-los. Entre aquests darrers hi ha un tal Robert Atkinson, canadenc de l’Information Technology & Innovation Foundation (no confondre amb l’escurçó negre, encara que pugui recordar-ne l’estil amb una expressió facial escèptica…).

Entre els altres, els que signen cartes, estudis, documents i manifestos alertant dels riscos existents (els robots ens mataran o ens prendran el lloc de treball) tenim a Stephen Hawking, Bill Gates i Elon Musk, que segueixen l’estela d’Isaac Asimov. No són pas uns beneits sembla, a més ja els tenen fets que diríem per aquí, fet que els aporta credibilitat. I crec que és bo que se’n parli, de fiscalitat dels robots (si una societat és una persona jurídica, un robot o un algoritme que pren decisions què és?). O de regles clares pel que fa a l’ètica i les responsabilitats, com ja fan grups de treball del Parlament Europeu.

Però diu un document de la Casa Blanca de fa un any, que com el Parlament Europeu també s’ho mira: “la tecnologia no és el destí”, res està escrit, i les institucions som nosaltres.

Jaume Ferrer. Director de l’àrea d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa