En començar 1999 dotze membres de la Unió Europea varen acordar establir la moneda única a través de fixar un canvi fix envers les monedes nacionals existents. S’hi varen afegir set països més i també els microestats  europeus i el que resta de l’antiga Iugoslàvia.

El Canceller Kohl, gran impulsor del projecte, pensava que aquest exerciria una pressió irresistible cap a una major integració política (sempre “ever closer union”, diuen tots els documents en argot europeu). Però una Unió Monetària com Déu mana exigeix una Unió Bancària, un únic supervisor d’aquests bancs i un sistema d’assegurança de dipòsits comú. A més d’això, cal un sistema fiscal integrat com el dels Estats Units o Austràlia, i que forçosament implica transferències de fons entre territoris. I si ens diem democràcia, tot això ha d’estar ben controlat, supervisat i impulsat per un veritable Parlament amb totes les atribucions d’un Parlament sobirà de veritat.

Doncs bé, si no ens enganyem nosaltres mateixos, res d’això existeix de veritat ni se l’espera. Es fa el just per dir que s’avança cap a un horitzó difús, borrós, boirós i sense terminis. I encara hi ha qui es queixa dels fulls de ruta nostrats. Hi ha gaires bancs de matriu europea oberts al Passeig de Manresa? Qui fixa i d’on ve l’assegurança de dipòsits? Quin és el volum del Pressupost Europeu respecte la grandària de la seva economia? (menys de l’1% del PIB). Hi ha hagut transferències significatives de fons dels països de l’anomenada “lliga Hanseàtica” cap a un estat del sud amb problemes com Grècia? Si hi fossin (que no hi són, ans al contrari) serien acceptats de bon grat? Doncs no sembla que això vagi cap a una forma assimilable a uns Estats Units d’Europa, i vint anys són ja anys per avaluar un projecte de veritat, ja que vint anys és el llarg termini.

Almenys que jo conegui, no hi ha hagut ningú que ho hagi venut com un gran èxit amb un futur brillant. Sembla que es passi de puntetes sobre l’aniversari. Els deu primers anys varen ser “Hollywood” monetàriament parlant i es va traduir en bombolles immobiliàries a casa nostra. I els deu següents, purgatori i austeritat. Si féssim un balanç i una aplicació de fons, on ha anat a parar tot plegat, qui ha pagat i com, potser arribaríem a la conclusió que ens han “colat” un “patró or” per la cara, amb tot el que implica. Una manera de fer política amb les cartes marcades. Fins i tot les consultores americanes com McKinsey, que marquen tendència, treuen documents parlant de les esquerdes en el contracte social europeu, és a dir, en el projecte europeu. Projecte vol dir que es projecta i dirigeix cap a algun lloc d’una forma decidida, i això segur que no es així. I a més, essent realistes, sabem perfectament que és més difícil sortir de l‘Euro que de la Unió Europea. De la Unió Europea potser se’n pot sortir, ho sabrem amb el Brexit quan comenci la primavera, però de la moneda única no. Tot i que hauria estat econòmicament raonable potser per a algun país poder jugar amb la devaluació monetària per no empassar-se la devaluació interna.

Però com que venim d’un país on un poeta nacional va dir que nord enllà la gent era més culta, rica, neta i noble (i vistes les circumstàncies anteriors) potser millor tirar endavant amb tot plegat i projectar el projecte, fer una moneda de veritat amb tots els condicionants tècnics de base. I com un indicador d’èxit, entre d’altres, podríem veure si es menja de veritat part de la quota mundial de les monedes utilitzades en el comerç o ajuda al bon viure de la gent. I de pas, començar a crear una mica de “demos” europeu amb candidatures europees i renunciar a convertir les eleccions del maig en una espècie de macroenquesta. Tot això requereix, i no és conya, una mínima il·lusió que no es pot donar si com a politica europea se’n deriven unes accions que et facin avergonyir (camps de la desesperació als confins europeus, veure informes d’OXFAM sobre els camps de refugiats a Grècia, convertir el Mare Nostrum en un cementi o subcontractar els guardians dels camps de concentració a estats fallits com Líbia, i un llarg etc.). I si al capdavant institucional hi ha un paio dissenyador de paradisos fiscals que agafa unes ciàtiques que no vegis.

Caldrà tenir força per projectar, ens hi va tot.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa