El joc de pujades significatives d’aranzels i d’altres barreres al comerç no té pinta d’acabar-se, ans al contrari. Ja afecta a panells solars, rentadores, acer, alumini, parts d’automòbil… La guerra entre els Estats Units i la Xina també afecta a la propietat intel·lectual de 1.102 productes. De fet, l’objectiu per part de l’administració Trump és ferir l’emergent sector d’alta tecnologia xinès (i per això els xinesos miren cap a Europa a l’hora de comprar empreses).També ajudar amics i coneguts del President.

Dos es barallaven i un tercer va rebre. Europa pot sortir perdent d’aquest conflicte, però hi ha analistes que diuen que si se sap mantenir al marge, en pot sortir com a guanyadora. O almenys els sectors de l’automoció i les seves parts, els béns d’equip i la maquinària. De moment, Europa treu més beneficis del seu comerç amb els Estats Units que del que té amb la Xina. I els americans s’han posat com a objectiu vendre més gas liquat a Europa, cosa que desplaçaria en part a proveïdors com Rússia, Algèria o Noruega, assolint una diversificació de fonts que fins ara és negligible.

Tot això es barreja amb trobades bilaterals com la de Trump i Juncker el passat juliol per començar a negociar, en les que Europa planteja com posar fi als desequilibris i els americans prenen decisions. També amb trobades amb el líder xinès. I podem afegir-hi pel mig ciberatacs diversos, discussions sobre propietat intel·lectual i vulneració d’aquesta, tot plegat amanit amb la doctrina de la seguretat nacional i un llarg etcètera. Accions amb les que es modifiquen les condicions inicials existents en les que es varen constituir les actuals cadenes globals de valor.

Venim d’un llarg període històric de baixades generalitzades d’aranzels i de discursos sobre el lliure comerç i sobre com tot això incrementa el benestar global. Però el que és global no és particular. Mirem si no dintre d’un dels blocs, el nostre, la Unió Europea. El superàvit alemany envers altres països és de 287 bilions de USD (dins i fora de la UE). La teoria econòmica diu que això no ha de ser permanent, però ja fa massa temps que dura… I aquesta competitivitat es deu a que tenen 4 milions d’empreses (mittelstand, molt més grans que les nostres pimes), salaris no generosos amb el nivell de cost del país, molt estalvi virtuós, una moneda –l’Euro- que segons el Fons Monetari Internacional està infravalorada respecte al que seria l’estat de l’economia d’Alemanya, i que tot plegat dona com a resultat també un superàvit dels comptes de l’estat que molts voldrien. El superàvit també hi és amb el sud d’Europa, on venen molt i compren no tant. És el que tenen les guerres, que acabes mirant per tu. Les virtuts no serveixen per a tothom a tothora,  sobretot si són virtuts alienes.

Estem entrant en una etapa en què l’argument del benestar general ja no és prou fort com per condicionar la conducta de tothom, i on pel que fa al comerç internacional es considera que un nivell d’aranzels raonable i unes barreres no aranzelàries (molt més importants i efectives) potser no són òptimes des del punt de vista general però per a mi sí. Caldrà afinar en definir el mi, el jo, el nosaltres. Els anglesos del Brexit ho estan fent.

Les estimacions generals del que pot suposar una guerra comercial en tota regla varien des de menys del 1% del PIB per part del Banc Mundial o Goldman Sachs fins a prop del 5% pels Estats Units, segons el Banc d’Anglaterra (un 2,5% global, però). Ei, que estem davant d’un sistema complex i les retroalimentacions de les decisions que es prenen sobre la marxa varien el resultat final.

Però les empreses i actors econòmics diversos farien bé d’avaluar l’impacte dels nous i creixents aranzels i les barreres no aranzelàries en la seva cadena o ecosistema de valor. Els impactes dels que parlàvem abans són de “benestar general”, i això es pot veure multiplicat en facturacions i beneficis d’actors individuals a curt termini. I a mig i llarg termini en reconfiguracions de les cadenes globals de valor (decisions d’inversió a casa, al país A o al país B?  On anem a cercar proveïdors o clients, deixem d’anar allà?). Sobre invertir ara i invertir on i en què .

El que fan les decisions “esbojarrades” de Trump és afegir incertesa en un sistema complex, el fan menys predictible. Potser és hora d’invertir en intel·ligència econòmica. Podríem començar amb una despesa de 10€ per setmana accedint al Financial Times per veure cap a on sembla que apunten els trets i en conseqüència cap a on mirar. Ens ho podem permetre?

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa