Per aquí van els titulars dels diaris, però la paraula guerra és massa forta, és una manera de fer malbé paraules a través del seu ús excessiu. Estem parlant de pujades d’impostos, un aranzel no és altra cosa que un impost, una transferència de diners que beneficia a un cantó i en perjudica a un altre, que fins i tot pot tenir un resultat neutre però que també pot tenir la funció de deprimir preus… els dels altres. Els americans apliquen aquests impostos a béns industrials i no a productes finals (acer o alumini, per exemple) que serveixen per fabricar altres coses. Per contra, els xinesos ho apliquen a béns finals (coses que s’acaben menjant persones o animals, com la soja). I els europeus, molt més sofisticats, ho apliquen a les motos Harley Davidson, la roba Levi’s i al Bourbon, diguem-ne béns “aspiracionals”.

Ha estat fins el moment l’afirmació de que el comerç internacional és un “win win”, un saber convencional. Que si hi ha hagut pèrdua de llocs de treball ha estat a causa del progrés tecnològic. Però és evident que els qui decideixen creuen que no, que en el comerç hi ha guanyadors i perdedors, i que la suma de tot plegat no serveix per consolar els perdedors. De fet, les iniciatives verbals i legislatives de Trump suposen una esmena a la totalitat a aquest saber convencional que està en la base ideològica de tota l’estructura d’institucions internacionals, Organització del Comerç Internacional inclosa. Els americans que impulsen aquesta dinàmica saben que les importacions de la Xina han tingut l’efecte de deprimir els salaris dels obrers industrials; i de fet les autoritats americanes van apostar per això precisament, i per no deprimir els salaris del metges americans que cobren 3 o 5 vegades el d’un d’aquí i permeten alguna cosa semblant a la  “lliure prestació de serveis mèdics” quan signaven tractats comercials. Tot és una qüestió d’opcions.

Però avui la política comercial no és la germana petita de la política internacional, és de fet la política en majúscules. I globalització vol dir que els béns, els serveis, els capitals, es mouen. I les persones que les fan o pateixen també. Amb aranzels i regulacions els tres primers circulen amb menys o més alegria, i això no es intrínsecament pervers però tampoc és la via cap al progrés de la humanitat sencera. Però per a les persones sí que n’hi ha de barreres. I a llarg termini tot és un paquet, no pots tenir una cosa sense l’altra, això sí que és una llei de la física com ho és la llei de la gravetat.

La paraula guerra millor que la reservem pel que afecta les persones, no per les pujades d’impostos, encara que acabin afectant les persones. A Europa, aquests darrers tres anys, hi ha hagut de fet una disminució d’entrades de persones procedents de països mes pobres. L’any de més entrades va ser el 2015 amb 1,4 milions de persones, passant l’any passat a menys de 0,7 milions. En tant per cent ve a ser del 0,3 al 0,2%. El creixement per naixements no arriba a l’1% dels actuals pobladors europeus com a mitjana. Això suposa a llarg termini una variació profunda de la composició “ètnica-cultural” de la població. I com que estem parlant de mitjanes, les previsions demogràfiques d’alguns països europeus pel 2050 (una noia que  avui fa 44 anys en tindrà 76 i la podem anomenar com la iaia Conxita) ens diuen que els Bàltics perden un terç de la població, Moldàvia s’acosta a la meitat, i la gran Alemanya quasi en perdrà un 13%. A l’Àfrica subsahariana països com Nigèria passaran a tenir quasi 800 milions d’habitants el 2100 (els nets de la iaia Conxita ho veuran), i els del Congo seran 380. Una altra llei de la física, la dels vasos comunicants.

El conjunt de la Unió Europea té un excedent comercial del 5% del seu PIB, any rere any (degut als països “virtuosos” bàsicament) el que fa una xifra gens menyspreable. Àfrica, pecat d’Europa, es titulava un llibre de l’economista Luis de Sebastián. Potser caldrà aprendre de veritat a consumir bé i a invertir millor… a llarg termini. En llenguatge del darrer document del Fons Monetari Internacional, llenguatge i argot per predicar en veu baixa en una sala il·luminada per un parell de ciris, es diu que “la cooperació multilateral continua essent vital per fer front a reptes que transcendeixen les fronteres dels països”.

En el llarg termini, apart de tots calbs, els moviment de béns, serveis, capitals, gèrmens i persones conflueixen. Reservem la paraula d’origen germànic “guerra” per afers més greus, malgrat tot estigui interrelacionat. No fos que es gastés abans d’hora.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa