A finals del 2017 es va celebrar l’onzena Conferència Ministerial de l’Organització Mundial del Comerç (World Trade Organization) a Buenos Aires, Argentina. L’organització, creada el 1995 a Marràqueix, celebra cada dos anys la seva conferència ministerial que ve a ser el seu màxim òrgan de decisió. Com el ple d’un Parlament més o menys. N’hi ha hagut de sonades, de conferències d’aquestes, com la de Seattle que va donar lloc a portades de diari per les mobilitzacions altermundialistes. N’hi ha hagut també de fallides, com la de Doha, que es va marcar objectius molt ambiciosos de liberalització del comerç que varen acabar en temps mort per sempre més. I n’hi ha que quasi no surten als diaris, com aquesta de Buenos Aires. Costa trobar-ne notícies a la premsa espanyola, fins i tot has d’aprofundir a la web del Financial Times per trobar-hi articles de fons. Res de portades. Pel que fa als comunicats oficials de la Conferència Ministerial sobre les conclusions finals, els grups de treball, etc., poden competir en avorriment amb els de la Comissió Europea.

Però l’OMC, amb 164 membres, encara és l’organització més multilateral de totes les existents i que formen part de la família que es va crear després de la Segona Guerra Mundial a la Conferència de Breton Woods (encara que el part durés 50 anys). Mentre el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional són contestats per la potència emergent, la Xina, creant els seus propis organismes i bancs en el seu propi entorn, ningú té intenció de crear una OMC alternativa. Això ja és tot un èxit en si mateix. Mantenir un perfil baix i discret com ens aconsellaven als que havíem fet el servei militar.

Però mantenir un perfil baix no vol dir que la teva funció no sigui vital per a què l’organisme segueixi viu i treballi adequadament. El seu Director General és brasiler. Com que vénen dels portuguesos (igual que el Secretari General de l’ONU) solen treballar calladament i no fan excessivament el fatxenda, segurament per això els van a buscar.

L’Organització Mundial del Comerç és el mínim comú denominador de les regles del comerç global. Encara que cada cop més els acords son bilaterals, centenars d’acords bilaterals…, l’OMC, amb la seva discreció mediàtica, ha marcat el que són les regles mínimes del “fair play”. Ha salvat una situació post crisi 2008 que semblava que ho enfonsava tot el 2009 i, en fi, ha evitat amb discreció (almenys fins el moment) una repetició dels anys 30 pel que fa al comerç internacional. Que no és poc. El creixement del comerç mundial no multiplicarà per 1,5 o 2 com abans l’augment del PIB global, però per aquest any es preveu un 3,6% d’increment (al mig de la classificació de la taula d’una lliga qualsevol… No cal destacar).

I s’ha reservat el paper de jutge en els conflictes entre estats per temes de comerç. Sabem prou bé quin és el poder dels jutges. Un jutge que el que diu va a missa, es pot allargar el procés i es pot complicar tot el que es vulgui, però la sentència s’acaba complint. Els conflictes entre empreses i estats queden pels acords bilaterals com el difunt  tractat EUA-UE de comerç. Els conflictes són cada cop més complexos però: ja no es tracta de discutir sobre aranzels o quotes d’importació sinó d’entrar a les entranyes del preu de la cosa. Per exemple, al conflicte sobre l’alumini entre els Estats Units i la Xina (impulsat per l’administració Obama, per cert) s’entra a discutir dels subsidis a la indústria més o menys dissimulats, dels tipus d’interès aplicats pels bancs estatals a les indústries, del preu de l’electricitat, etc. És a dir, de la sobirana política industrial del país en qüestió, que vol dir entrar a jutjar entre la degeneració d’un capitalisme plutocràtic occidental i un capitalisme també plutocràtic d’estat. Els Estats Units i el món anglosaxó contra la potència emergent xinesa i l’expotència russa, entre d’altres. I enmig de tot això la batalla del reconeixement de l’estatus de la Xina com a economia de mercat. I dic batalla perquè això va de guerra per altres mitjans.

De moment quedem-nos amb un nom: en Robert Lightlizer, l’home del comerç als Estats Units posat per Trump. Que parla i/o amenaça de deixar l’OMC. A veure si la lia.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa