Estem vivint un moment interessant, però a la vegada preocupant. Després d’un llarg període de polítiques monetàries expansives per part dels bancs centrals, sobretot l’europeu, que té barra lliure oberta pels bancs i ha comprat deute a tort i a dret, comencem a tenir la sensació que els problemes de la perllongada crisi econòmica ja s’estan superant definitivament, cosa que pot ocasionar un relaxament prematur.

Cal anar amb compte perquè no hem resolt la majoria dels problemes estructurals. L’endeutament ha crescut a nivells fa un temps impensables, degut a aquest esforç fet arreu per allunyar el risc de la depressió durant els anys més durs de la crisi. I segurament hem interioritzat que l’abundància de crèdit a preus molt assequibles serà per sempre, sense parar esment que tard o d’hora pujaran els interessos o el crèdit serà més restrictiu.

La població encara està patint les conseqüències de la crisi. La taxa d’atur és molt elevada i el més greu és que bona part del mateix ha esdevingut estructural, bé sigui perquè els oficis i experiència demandats estan canviant ràpidament, o perquè hi ha una part no negligible d’aturats que ja s’ha resignat i acomodat a la condició precària.

Els salaris han tingut una evolució devaluada durant la darrera dècada, amb un percentatge de creixement acumulat que en molts casos es veu superat pel de l’increment d’impostos durant el mateix període. Les administracions no tenen prou imaginació i determinació per reduir costos evitables i recorren a la solució fàcil de la pressió fiscal. I malauradament els migrats excedents empresarials acumulats durant aquest temps, més l’increment de pressió fiscal que també repercuteix en les empreses, no permeten encara excessives alegries salarials pel seu principal actiu que són els empleats. I paradoxalment tenen una apreciable inflació en especialitats concretes on no troben candidats.

Una certa reactivació del consum i la inversió com la d’ara són positives, necessàries per sortir de la crisi, però no es poden fonamentar en el crèdit fàcil, tot i que està bé que s’hi recolzin. Si tornem a gastar per sobre les nostres possibilitats, que en certa mesura ja està passant, estarem creant una nova bombolla d’efectes imprevisibles, però de ben segur no positius.

I què té d’interessant tot això, us preguntareu? Aparentment ben poca cosa, al marge del suc que en puguin treure els estudiosos del tema, i alguns dels especuladors que saben jugar en escenaris complexos. Però tota situació convulsa, segons com evolucioni, pot ser origen de moviments que semblen impossibles en temps de calma.

M’explico: Tenim una situació política molt complicada, amb una demanda d’independència que no se sap encara si és majoritària, i un amplíssim consens en què l’única solució per aclarir-ho és fer un referèndum pactat i amb totes les garanties. Com que hi ha hagut una ferma negativa a tal solució i una dràstica voluntat d’impedir-ne un de no acordat, emprant una força física i legal que ha superat tots els límits raonables, hem arribat a un carreró de sortida difícil i incerta. Aquesta situació econòmica, pitjor del que aparenta, amb indicadors a l’estat espanyol que estan arribant al límit, es pot agreujar ràpidament amb la inseguretat derivada de l’atzucac polític. Amb greu perill de contagi a tota Europa, que pot originar moviments avui impensats que afavoriran a qui hagi administrat els tempos i les accions més encertadament. Veurem.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa