Després d’una colla d’anys de crisi, estem en una situació global d’una certa millora econòmica, però no equilibrada. De tal manera que encara no podem dir que ja n’hem sortit.

El sector turístic està donant alegries a certes zones del país, generant-hi una notable activitat econòmica. Però la seva distribució geogràfica és molt irregular, i en alguns indrets ja està arribant a nivells de saturació o amb efectes perversos per als habitants, amb la certesa que de cop i volta el flux de visitants pot oscil·lar notablement.

Una part del comerç, sobretot als llocs més turístics, evoluciona bé, però a altres zones de Catalunya encara no aixeca el cap, malgrat que en algun moment ha semblat que començava a remuntar. Això, sumat al canvi d’hàbits del consumidor i al poder de compra de les grans cadenes i superfícies, ha començat a desertificar zones tradicionals de comerç de proximitat. Hem d’anar fent contínuament accions i noves iniciatives per mantenir l’equilibri, que a moltes viles d’altres països d’Europa no han pogut sostenir.

Amb un comportament paral·lel hi ha serveis com l’hostaleria i l’oci. Els serveis de caire més empresarial viuen de bracet de la indústria, i els sectors financers i de serveis regulats (subministres i transport) estan molt més concentrats i mengen en plat apart.

El sector que ha destacat per un major dinamisme és la indústria. En general, durant aquesta dècada de penúries ha aconseguit sobreviure millorant la productivitat, la innovació i una lloable obertura a mercats exteriors. Però a costa d’una certa mortaldat d’empreses, de minva de plantilles i de moderació salarial. Aquest sector ha de ser el tractor de la resta, però les polítiques econòmiques i tributàries no acaben d’estar ben enfocades per enfortir-ne la competitivitat, i encara no es pot dir que s’hagi recuperat plenament.

Aquest camí de la productivitat a la indústria és positiu, tractant de ser més eficient i invertint en eines més eficaces, que fan mutar cap a llocs de treball més qualificats. Això obliga a una formació contínua dels treballadors, procés del que alguns en queden despenjats i cal reciclar-los. Però amb això no n’hi ha prou, cal un repartiment diferent de càrregues.

Fa molts anys que el sector empresarial demana un transvasament de part de la imposició directa cap a la indirecta. En concret, una reducció de les cotitzacions socials a canvi d’un modest increment d’IVA. En un recent estudi entre els països de l’OCDE es demostra que la tendència va cap aquí. En canvi la nostra fiscalitat sobre les rendes de treball és molt alta, sobretot per les quotes empresarials de la Seguretat Social. Això implica que la mà d’obra és menys competitiva per a les nostres empreses que la d’altres països. Si hi sumem l’elevat preu de l’energia industrial, i uns tipus d’interès no prou afinats, tot plegat fa que el cost del producte fabricat aquí sigui alt. Si decantéssim la balança cap a una reducció de cotitzacions, paréssim els peus a alguns abusos monopolístics en l’energia, la banca fos més implicada en l’activitat empresarial, i per contra hi hagués un cert increment de l’IVA, els productes fabricats aquí serien més econòmics, compensant l’efecte IVA, i els productes importats s’encaririen. És el que s’anomena devaluació fiscal, que a alguns països els ha funcionat molt bé. Quin interès ocult ens impedeix anar per aquesta via?

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa