Estem en un context de menys creixement del comerç internacional. Hem passat de taxes de creixement del 20% al 2% i les mesures proteccionistes s’han multiplicat per tres en els darrers anys. També en un context en el que les que s’autoanomenen classes mitjanes a als Estats Units (classe treballadora en un altre llenguatge) són les grans perdedores de la globalització dels darrers trenta o quaranta anys. Altres classes treballadores d’altres països com a Xina n’han sortit guanyant, però ells no. I el món del 2050 segons la consultora PWC (amb matriu americana) situa els Estats Units darrere de la Xina i de l’Índia en PIB a paritat de poder adquisitiu.

Tenim un president dels Estats Units que és un promotor immobiliari. No un industrial, no un diplomàtic o un emprenedor tecnològic. Els tractes es fan d’home a home i això de les estratègies “win win” són per a les senyores i els liberals progressistes en terminologia americana. Aquest fet i l’anterior el posicionen a favor d’un joc de suma zero. Jo guanyo, tu perds, no estem per gaires subtileses, noi. A més, jo no sóc un home de l’elit de Davos sense pàtria. Sóc americà, Amèrica primer! I el poble, atemorit perquè el seu món s’enfonsa, vol un líder fort que els retorni al gloriós passat dels anys 60 del somni americà. Restablirem l’equilibri preexistent, l’equilibri de la força! Perquè jo sóc un Jedi.

Els Estats Units tenen un fort dèficit comercial amb Xina, Japó i Alemanya, i considerable amb Mèxic. Que jo recordi, a tots els ha amenaçat excepte al Japó (tot arribarà…). A Alemanya (i de pas a la Unió Europea, aquí tampoc és gaire subtil) l’acusa de manipular l’Euro, el mateix del que s’ha acusat a la Xina des de sempre. A aquests també els amenaça amb posar uns aranzels d’aquells que no es veien des de abans de la guerra, la mundial.

Però és amb Mèxic, el més feble, el més depenent del mercat americà, amb qui ha avançat més. Que si un mur de tres mil quilòmetres que pagaràs tu, que si renegocio i/o em carrego el Tractat de Lliure Comerç anomenat amb les sigles NAFTA… Però la veritable bomba atòmica fóra el que s’anomena “Border Adjustment Tax”, que consisteix en una fiscalitat corporativa diferenciada pel valor de les importacions de l’empresa. Les importacions quedarien penalitzades a l’hora de calcular l’import de l’impost de societats (les mercaderies ja haurien passat la frontera), mentre que les exportacions rebrien una subvenció indirecta via el seu impost corporatiu. Per cert, empreses com Wal Mart en sortirien greument perjudicades (és on compra la “classe mitjana”). I empreses com Boeing en sortirien “subvencionades”. Què us penseu que farien Airbus i Europa?

Això trencaria amb totes les normes i principis multilaterals de l’Organització Mundial del Comerç pel que fa a la no discriminació de mercaderies una vegada han passat la frontera (i han pagat tot el que es deu). Se’n diu principi de Nació més afavorida, el nom no és gaire aclaridor però vol dir això. I obre les portes a tot un feix de mesures de represàlia que l’OMC regula i permet. La guerra comercial també té les seves regles, millor que les tingui. Els Estats Units varen ser en el seu temps (els anys 90) els arquitectes de l’Organització Mundial del Comerç i ara sembla que en volen ser els desballestadors. Res de multilateral (ni tan sols els Tractats de Lliure Comerç com el TPP o el TTIP sobreviuen, el primer directament rebutjat, el d’Europa que es mori ell sol) si no relacions de tu a tu, d’home a home, negociar des d’una posició de força.

Es pot acusar aquesta política comercial de neomercantilista (mercantilisme: política econòmica dels segles XVI i XVIII a la vella Europa que entre altres coses era fortament proteccionista). Es pot acusar a la revolució tecnològica molt més que al comerç internacional de les desgràcies de la classe mitjana, en altre temps anomenada classe obrera. Es pot raonar que les mesures serien contraproduents via pujada del dòlar o via destrucció de les cadenes de valor que funcionen, per exemple en la indústria de l’automoció.

Però la incògnita és si farà el que diu que farà. Potser sí. Si és capaç d’assenyalar una empresa com Nordstrom per deixar de vendre roba de la seva filla, i una assessora de la casa (blanca per a més senyes) anima a comprar roba de la nena, vol dir que es passa pel folre l’etiqueta de càrrec públic i la lliure competència que, al seu país almenys, nominalment és religió. O potser no, ”qui lo sà!”, va dir en Rubianes.

Jaume Ferrer. Director de l’àrea d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa