comerç

Ens trobem en un moment molt complicat als centres urbans, donada l’etapa final en l’extinció dels antics contractes de lloguer de locals comercials fixada per la Llei d’Arrendaments Urbans del 1994, que coincideix amb una caiguda a mínims històrics dels volums de consum. Així, després d’un llarg període en què la majoria de rendes s’han mantingut en valors per sota de mercat, ara toca renegociar molts contractes de lloguer de petits locals de comerç, hostaleria i tallers, i ja s’han aixecat veus d’alarma després dels primers anuncis de tancament de negocis històrics i emblemàtics.

Els propietaris volen recuperar ràpidament el temps perdut després d’anys d’impossibilitat de treure rendiments raonables als seus locals. Però les presses no solen ser mai bones. A banda de consideracions nostàlgiques, pot accelerar-se un fenomen preocupant a molts carrers: les persianes tancades. Esdevindrà certa la dita d’on no hi ha vida no hi ha negoci. Hi ha risc elevat d’efecte contagi que allunyi els consumidors dels carrers amb poca activitat. I això no beneficia ningú, tampoc als propietaris dels locals.

De fet és un problema ja observat en barris i carrers del nucli comercial, on amb les rendes noves s’obren i tanquen negocis a una velocitat espectacular. I és clar, ningú vol treballar sols pel propietari, el llogater no vol destinar tot el que guanya (si té algun benefici) a pagar l’arrendament, ni tampoc està disposat a fer importants inversions amb el condicionant d’un termini excessivament curt, que difícilment li permetrà amortitzar-les. El comerciant no sempre reacciona, cal que aporti alguna cosa diferent a la resta i inverteixi en comunicar-ho. I passa que mica en mica van guanyant terreny establiments franquiciats, de cadenes o de producte de molt baix cost, en detriment de l’establiment tradicional.

A barris més perifèrics o degradats s’hi pot aplicar una altra màxima: on no hi ha negoci no hi ha vida, que implica carrers buits, tristos, amb poc atractiu comercial i potser fins i tot per viure-hi. Aquí hi perden els propietaris de locals, però també els veïns amb la desaparició progressiva del comerç de proximitat. I és difícil desllorigar-ho sense la intervenció de l’administració, bé sigui actuant amb decisions urbanístiques, incentivant la rehabilitació o l’establiment d’activitats, o subvencionant els lloguers de locals.

Això no s’arregla si, per una banda, qui es lamenta de la pèrdua de comerç tradicional o de proximitat no li dóna suport consumint-hi, a la vegada que el comerciant es posa les piles i actualitza l’oferta. I per l’altra, si no aconseguim atraure molts nous clients a la ciutat. I això com es fa? Posant d’acord i oferint en paquet comerç, turisme, hostaleria, cultura i oci, i promocionant-ho arreu. I gestionant la ciutat com si fos un únic centre comercial, amb tots els serveis necessaris d’aparcament i circulació còmodes, rutes atractives per fer a peu, senyalització clara i pràctica, enllaç fàcil d’una zona a una altra, neteja i il·luminació adients, i amb una bona planificació d’esdeveniments dinamitzadors. I si cal, perdent la por a nous centres comercials o d’oci situats estratègicament per accentuar l’atractiu de ciutat, enllaçats amb la resta. En tot això la planificació urbanística és clau.

Per a què tingui èxit, cal que es tiri endavant fruit d’un gran acord i complicitat entre totes les parts, amb diàleg sense prejudicis. Però ens ho hem de creure, tothom hi guanyaria.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa