El joc de les nines russes
Recordeu aquelles nines de fusta de diferents mides, que es guarden una dins de l’altra? En parlo pel que representen com a metàfora de les diferents capes administratives que envolten el ciutadà, el condicionen, i que sovint percep com a font de problemes més que de solucions.
La capa més propera és la municipal, que viu de més a la vora les misèries i preocupacions dels contribuents, intentant pal·liar dèficits del sistema sense tenir resolt el seu finançament. Molts ajuntaments es van inflar en temps de vaques grasses, assumint erròniament activitats que fins el moment cobria la societat civil, i ara han d’esprémer els pocs tributs que encara tenen recorregut per compensar les moltes vies d’aigua per l’estructura i l’endeutament heretats. A vegades creuen que per algun designi superior han de liderar tot el que passa al seu municipi i gestionar-ne les principals activitats, accentuant la politització de la vida quotidiana.
Més allunyada ens empara l’administració autonòmica, garant dels principals elements de l’estat del benestar i moltes infraestructures, víctima de les seves pròpies decisions megalòmanes del passat i d’un finançament descompensat deslleialment per part de l’Estat. Fent que l’austeritat es converteixi sovint en drama social per a persones i empreses, i que per molts sigui vista com l’administració que més perjudici directe els ocasiona. La crisi ha demostrat que la seva autonomia és paper mullat, sense vies pròpies per resoldre els dèficits. I els principals representants electes no mostren voluntat de cercar units la solució.
Per sobre hi ha l’Estat Espanyol, amb dèficits estructurals i d’estratègia notables que sols s’afronten parcialment. Amb problemes de fons obviats, com una funció pública arcaica, la centrifugació del dèficit, la dualitat del mercat de treball i la descompensada voracitat recaptatòria sobre classes mitjanes i empreses, que es contraposa a grans bosses de frau ignorades. I la tolerància amb alguns oligopolis, com el sistema financer i els grans proveïdors de serveis, que van a la seva mentre s’ensorra una part significativa del teixit empresarial, imprescindible per a la reactivació i per garantir uns nivells d’ocupació dignes.
Sobre aquestes tres capes hi planen tres estigmes que catalitzen la desafecció de l’administrat: l’ombra de la corrupció, la gran quantitat d’alts càrrecs poc útils i una morositat vergonyosa amb els proveïdors, contrapunt de l’exigència dràstica amb el contribuent.
I per fora, la venerada i encarcarada Europa. Que ha convertit la necessària austeritat en una obsessió, sense mesurar adequadament la dosi d’ajustaments, amb un PIB en retrocés i un atur creixent, mentre paradoxalment la seva moneda segueix forta. Té dos grans reptes a curt termini: restaurar el flux de crèdit a l’economia real i eliminar moltes barreres existents al mercat únic. Avança a pas de tortuga. Tot just ara s’està treballant per la unió bancària, i apuntant elements d’unió fiscal. Però no es parla ni d’unió econòmica ni política. Els Estats marquen encara la desunió.
Ens toca a ciutadans i societat civil redreçar tot això. Però ho haurem de fer organitzats, promovent lideratges nous. No n’hi ha prou amb criticar, lamentar-se o abstenir-se.
Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa
administració pública | conjuntura