Presentar-se a unes eleccions dient que abaixaràs els impostos com a única via d’impulsar l’activitat, quan ja has guanyat dir que la cosa està fatal i lamentant-ho molt cal augmentar-los transitòriament, i casualment quan s’acaba la legislatura tornar-los a baixar perquè ja ho hem arreglat tot i creixem, si més no fa olor de socarrim. Aquesta és l’estratègia que ha anat seguint l’actual govern de l’Estat, i ara l’està rematant amb una reforma fiscal i el pressupost de l’Estat pel proper exercici.

Anem a pams i fem primer un cop d’ull a la pretesa rebaixa d’impostos. La reforma efectivament inclou tipus d’IRPF de mitjana un 12 % més baixos, que significa retornar-los més o menys a nivells de començament de legislatura. En canvi no s’esperen gaires rebaixes dels trams autonòmics, donada la seva precària situació, i els increments camuflats de Seguretat Social no els desfaran. O sigui que amb tot plegat els ingressos nets dels assalariats quedaran, amb sort, on eren fa 3 anys. Per altra banda si algú confia en fer líquids estalvis antics que ara té en forma d’immobles, accions o fons d’inversió, es pot trobar amb una penalització tributària descomunal, per un tecnicisme de nom indesxifrable: l’eliminació dels coeficients d’abatiment i els d’actualització monetària. Sols se’n salvaran els majors de 65 anys que els transformin en rendes vitalícies.

Per acabar-ho d’adobar empitjora el tractament fiscal de dividends i plans de pensions, i molts contribuents hauran de sortir del règim de mòduls. En Successions no contemplen els canvis proposats pels experts, i s’endureix per la banda d’empreses familiars. No està clar que desaparegui el de Patrimoni. A l’Impost de Societats baixa el tipus general, això està bé, però s’eliminen moltes deduccions (mediambientals, reinversió, etc.) i no es compensa la depreciació d’actius. Tot i que sospito que les grans corporacions seguiran trobant escletxes per pagar tipus irrisoris.

En general és una oportunitat perduda per resoldre la complexitat fiscal i el gran nombre de contenciosos que implica, i no introdueixen aspectes de política econòmica recomanats pels experts: ni reducció de cotitzacions socials, ni foment de l’exportació, la inversió i l’estalvi.

El pressupost és una altra guerra. De nou està fet sota premisses de creixement i prima de risc poc creïbles, que presumeix un increment de recaptació dubtós amb l’enganyosa rebaixa d’impostos i la situació real del consum i l’activitat empresarial. I també perquè a Europa s’ensuma una tercera recessió i a la resta del món hi ha alguns focus d’incertesa. A l’administració central no acaben de fer els deures malgrat que el deute creix, augmentant de nou la seva despesa i carregant el pes de l’austeritat sobre les administracions autonòmiques i locals. Molt desafortunada és la previsió d’inversions, sobretot a Catalunya, que tornem a quedar molt per sota del que en bona lògica ens pertocaria.

Ara bé, per arribar amb el cap ben alt a les properes cites electorals han preparat un gran truc final de prestidigitador: la incorporació al PIB d’activitats fins ara submergides, que aparentment el faran créixer de cop com si l’acció econòmica de govern hagués sigut brillant en lloc de mediocre. L’aplaudiment o els xiulets, a les urnes.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa