Això del crèdit i els préstecs no és un invent modern. Fins i tot fa mil·lennis que la usura ha estat condemnada per diverses religions i cultures. Antecessors nostres com el Rei Jaume I finançaven les conquestes amb préstecs dels nobles del moment, a canvi de la promesa de part de les terres conquerides. Certament eren préstecs amb un risc elevat de no retorn, si la guerra es perdia. El que no sabria dir és si el rei havia d’avalar-los amb el patrimoni personal, com passa sovint avui dia.

Dit això podríem afegir que viure sense crèdit sí que és possible, si no has entrat en l’espiral. Això sí, sense plantejar-se gran cosa més que anar passant. Reconec que és una postura que sol permetre viure tranquil. Perquè està clar que si vols posar en marxa noves iniciatives que requereixin inversió, o bé tens un bon coixí d’estalvi o te’ls deixa algú altre. La cosa és clara: si la inversió que vols fer generarà un resultat extra que permetrà retornar el crèdit en un termini raonable, i l’error de càlcul de l’estimació el tens controlat, endavant. Però d’això cal convèncer-ne també al prestador. Sovint no és fàcil, sobretot quan qui presta sols mira què ofereixes com a garantia i quins guanys tens ara, no la bondat del projecte ni l’increment de resultats que aportarà. Per segons què juguen i arrisquen a futurs, però per projectes empresarials poques vegades miren més enllà de passat i present.

Si necessites finançar la deixadesa o la insolvència dels teus clients, la cosa es complica. La gran paradoxa és que els pitjor pagadors són alguns grans clients i moltes administracions públiques. Així, com més treballes amb ells, malgrat fer-ho a vegades amb bons marges, més deutes tens. Si ets més feble que els clients i vols ser complidor amb els proveïdors, els pagues a ells i al personal abans de cobrar del client. En aquest tipus de finançament la banca s’ha tornat molt exigent amb la pime, i ha preferit jugar a finançar l’administració endeutada a costa d’ofegar molts negocis solvents però atrapats per la cadena de morositat. Avui ens hem de preocupar molt més de gestionar cobraments que de millorar marges, i això el país ho pagarà en competitivitat.

Qui hi ha de posar remei és l’administració. En primer lloc essent seriosa i pagant en terminis raonables. I en segon lloc protegint de debò al més feble dels abusos dels més poderosos. I en això fins ara anem malament. A sobre, la regulació actual penalitza més a la banca pels crèdits a particulars i empreses (excepte hipoteques) que no pas pels fets a l’administració, que deu considerar més segurs. Si l’administració no compleix, tenim ofegat tot el sistema. I quan una administració intenta posar-hi seny i racionalitzar despesa, alguns fan demagògia irresponsable.

Creixeu i apalanqueu-vos, deien fa poc. Certament es va donar crèdit sense mesura per al consum particular i a empreses de tot tipus, i s’ha de fer marxa enrere. Però moltes d’aquestes empreses eren solvents i amb projectes engrescadors, i ara les tenim escanyades. En lloc de fer l’orni parlant només de nova economia, ajudem a sortir-se’n a les empreses existents. No és incompatible amb buscar nous horitzons.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa