Segons la meva modesta opinió, amagar el cap sota l’ala no ha sigut mai una veritable política, més aviat és senyal de desorientació o de tenir por davant un repte complicat. Per això, quan el Govern Central presenta de nou uns pressupostos generals de l’Estat que no ataquen els greus problemes presents sinó que es limiten a aplicar parcialment els dictats de la Troika, cal manifestar preocupació per la seva renúncia a fer política econòmica, limitant-se a anar a remolc, esperant ves a saber quin miracle.

D’entrada, uns pressupostos s’han de fonamentar en previsions fiables, i en canvi els de l’Estat parteixen de previsions més que dubtoses. Per una banda estimen una caiguda del PIB del 0,5% mentre que la majoria dels analistes com a mínim la doblen, i això posa en entredit els càlculs d’ingressos, és a dir, la recaptació estimada per impostos. I en segon lloc la seva previsió de despeses financeres és molt optimista, a no ser que estiguin decidits a demanar el temut rescat (a l’hora d’escriure aquest article no s’havia fet), que seria l’única forma d’obtenir préstecs a un interès suportable, vista la confiança que ens tenen els nostres prestamistes.

Per això els pressupostos generals de l’Estat naixeran caducats, els esdeveniments els superaran. A no ser que ens amaguin noves pujades d’impostos més enllà de les ja anunciades.

Això sí, s’esmenten mesures estructurals que no es veuen per enlloc. La funció pública ni tocar-la, i les grans partides d’inversió porten al desconcert: nova retallada per Catalunya, incomplint tots els compromisos de l’Estatut i el sentit comú, i insisteixen en infraestructures sense sentit.

Fer política econòmica seria també plantejar veritables mesures d’estímul a l’activitat, que no hi són. La més flagrant, ignorar la reducció de les cotitzacions socials que prometien estudiar no fa gaires mesos amb motiu de l’increment de l’IVA. De fet, sense fer soroll, ja ens les han augmentat apreciablement en eliminar gairebé totes les bonificacions.

El tractament que en rebrà Catalunya és preocupant, més enllà dels greuges en inversions: es redueixen les transferències de l’Estat en un 12 %, i es pressuposten uns interessos del 5,5% pel Fons de Liquiditat Autonòmica, tipus realment dur. I a sobre fan el pinxo endarrerint-ne els pagaments, segurament per demostrar qui té la paella pel mànec. O per traslladar un missatge de por intolerable.

En resum, amb aquests pressupostos la confiança internacional seguirà sota mínims, continuaran reduint-se prestacions i incrementant la pressió impositiva, l’administració i la gran empresa seguiran acaparant el crèdit, i la PIME ofegant-se. El que dèiem, el cap sota l’ala esperant un creixement internacional que ens arrossegui, poc probable a curt termini.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa