La confiança és la clau

foto: www.elmundo.es

Si fem una anàlisi objectiva de la situació al nostre país, constatarem la millora d’alguns paràmetres macroeconòmics, que de moment no es tradueix en reactivació del consum, la inversió, la creació de llocs de treball o el flux de crèdit, allò que posaria en marxa l’economia.

Les millores en les exportacions, el turisme o la inflació són sòlides. Altres factors ajuden, però no es poden avaluar consolidats. Per exemple, veurem com queda la prima de risc quan el Banc Central Europeu torni a tancar la barra lliure. La productivitat avança, però si és sols gràcies a la reducció de mà d’obra, tampoc és el que interessa. Darrerament la banca esbomba la seva disponibilitat a donar crèdit, que de moment no s’ha traslladat significativament al circulant, a la inversió o al consum. El Govern central també s’ha compromès a fer el prodigi de posar al dia, en molt poc temps, els pagaments de les administracions. Veure per creure.

Un altre fet positiu és la relaxació en l’exigència de reducció del dèficit, que no serà gratuïta. De moment els men in black vindran a verificar si fem les diverses reformes estructurals pendents, més enllà de canvis cosmètics. Veurem quin caire pren tot plegat quan destapin com i quines reformes imposen.

Mirant el món en conjunt es constata que l’economia creix, i les previsions per l’any que ve són que la tendència s’accentuï més. Però l’excepció és Europa, sobretot degut als països perifèrics (quin nom més lleig i despectiu). Frenar la disbauxa del dèficit és necessari, però per fi hi ha diverses veus autoritzades que recomanen allargar-ne els terminis, per amorosir la frenada de l’economia i permetre una certa reactivació. Si això propiciés un moviment cap a combinar austeritat amb polítiques de creixement, seria positiu. Tot i que fins ara l’aposta principal ha sigut la pressió fiscal, que va en sentit contrari. Fins i tot en certs moments ressorgeix l’euro-escepticisme, i dubtes sobre la continuïtat de la moneda única, que espanten al més valent.

Tampoc estem afavorint l’estalvi, no sols per la forta penalització fiscal que té sinó pel pànic creat en veure que la UE no garanteix clarament els dipòsits, que en un cert moment poden ser confiscables. I així a l’estat espanyol paradoxalment recorrem a l’estalvi exterior per finançar el dèficit, mentre fuig l’estalvi local. També cal evitar la volatilitat de les lleis, que pot fer que una inversió rendible passi a ser ruïnosa.

I tanta falta que ens fa una certa reactivació, per qui ho passa malament, per tantes empreses en perill de tancar, o per reduir la gran bossa de desocupats. Si ja hi ha factors positius, cal donar explicacions de com s’avançarà en allò que no funciona. Per aconseguir que qui pot invertir, gastar o emprendre una aventura empresarial es posi en marxa. Evidentment hi ha altres factors importants, però sense confiança no s’engega res.

Qui té el mandat de governar no pot limitar-se a demanar paciència amagat darrera d’una pantalla de plasma. Cal que faci molta pedagogia per generar aquesta confiança imprescindible per sortir del pou.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa