La realitat de la petita i mitjana empresa
Que siguem un país de petites i mitjanes empreses té elements molt positius, però també ombres. Des de l’inici de la crisi acumulem dades negatives en el nombre d’empreses, assalariats i valor afegit, però en global, a la PIME li ha anat pitjor. Podem dir que, amb la crisi, com més petita és l’empresa més pes ha perdut dins l’economia catalana.
On són doncs els valors positius que aporta la PIME amb la seva tradicional adaptabilitat als canvis de l’entorn que la fan reaccionar de forma més ràpida que la gran? Penso que encara perviuen, però haurem d’esperar al final del cicle recessiu per apreciar-ho. Però l’expectativa es pot trencar si no resolem alguns problemes.
El món ha canviat, els hàbits de compra i de recerca de proveïdors també, i bona part del nostre teixit de PIME no vol adonar-se que no n’hi ha prou amb tenir el millor producte o servei, cal que se sàpiga. Generalment és més eficaç una bona comunicació que qualsevol altra estratègia. Evidentment vendre fum sols dóna resultats a curt termini, i el bon producte fidelitza clients, però en un moment de sotrac, sense una reacció comercial agressiva pot ser que una empresa no sigui a temps de sobreviure. Per això cal combatre aquesta debilitat a nivell individual, sectorial i de país.
Un altre punt feble parteix del fet que avui el mercat és el món, i cal innovar contínuament el producte i el servei que l’acompanya. A una empresa petita li costa, ha d’invertir desenvolupant nous mercats i productes, i finançar l’impàs abans no siguin rendibles. I tant el tancament d’aixetes creditícies com l’aversió al deute que tenen moltes PIME fan que la barrera sigui insalvable. Així moltes d’elles perduren anys i anys sense voler ni poder créixer, s’acomoden a la zona de confort, esdevenint altament vulnerables. La banca detecta poca professionalització o baixa capacitat de retorn del crèdit i fuig d’aquest perfil, ocasionant una mortaldat empresarial desproporcionada.
També hi ha poca vista en les polítiques d’estímul de l’administració, que creu que amb quatre programes desvetllarà passions innovadores i internacionalitzadores. Tampoc sap com estimular la cooperació per guanyar musculatura ni com fer que la gran empresa esdevingui tractora. Cada cop hi ha menys gran empresa autòctona i aquesta té altres interessos, amb pocs escrúpols per finançar-se amb el seu petit proveïdor. L’alternativa tractora és l’empresa mitjana, però aquí no hi ha res planificat. Benvinguda la idea d’implicar-la en l’estratègia industrial de Catalunya, si realment es fa.
Donem també la benvinguda al PimesTest, que es planteja com una anàlisi prèvia obligatòria pel Govern sobre qualsevol nova Llei que vulgui dictar a Catalunya, per mesurar-ne l’afectació que tindrà per la PIME i prendre mesures per minimitzar-la. Ho hem reclamat durant anys, i ara que està decidit no en parlen gaire. Això ve d’Europa i ja està en marxa a altres països, però tal com alerta una anàlisi d’EUROCHAMBRES, de moment té un resultat insignificant degut a que el test es fa malament o senzillament no es fa, amb valoracions pobres i sense la participació dels sectors afectats. Però la idea és bona, i encara som a temps d’implantar-ho bé. Serà bo per a la PIME i per al país.
Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa
administració pública | crisi | PIME