Alguns analistes conclouen que l’Euro ha sigut un error, que val més sortir-ne perquè és la causa dels nostres problemes, fent que ho haguem de passar malament amb ajustaments que recauen sobre qui sembla net de culpa i perquè hem perdut capacitat de fer política monetària pròpia. Pronostiquen que hi haurà la sortida de diversos països de l’òrbita de la moneda única, probablement en cadena. Pot ser que algun país en surti, però l’Euro és una bona iniciativa.

La moneda no és una finalitat sinó un instrument. I com a tal pot ser bo o dolent segons com es faci servir, i de l’expertesa o les intencions de qui el té a les mans. No és un element per acumular riquesa, ho és per fer transaccions econòmiques, tot i que fa anys que s’utilitza com si fos un munt de fitxes d’un casino per jugar o especular.

Tenir una moneda sòlida, una inflació moderada i uns tipus d’interès baixos és la situació ideal de partida per a tot economista teòric per desenvolupar un entorn pròsper i estable. Per tant, hauria de ser una bona eina.

Però com tot, si es fa servir malament o es posa en mans d’irresponsables, acaba essent un problema. On ens hem equivocat? Realment en molts punts, la majoria dels quals ja varen ser anticipats per un munt de pensadors amb sentit comú que, per motius molt diversos, varen ser ignorats. Van avançar riscos que han acabat fent-se realitat amb tota la seva cruesa present.

Perquè un conjunt de països, regions o pobles puguin mantenir-se en un equilibri estable dins d’una moneda única, no n’hi ha prou en tenir una política monetària comuna. Cal que la fiscalitat també sigui compartida, per tal de corregir desequilibris interns. Però també obliga a prendre decisions en comú sobre política econòmica, que encarrilin el conjunt amb una estratègia concertada. I una notable unió política per impedir que uns visquin sense millora en la improductivitat, a esquenes de prestamistes infinits. També calen polítiques a llarg termini, sense dependre tant dels compromisos electorals que es van succeint  contínuament.

Més Europa, més cessió de sobirania dels estats, menys supèrbia que ens va fer entrar amb un tipus de canvi nefast per a nosaltres, més treballar per la productivitat i menys de cara a la galeria, més austeritat ben entesa i menys opulència, més emmirallar-nos en els qui creen riquesa de veritat i menys en els del “pelotazo”, més polítics preparats i menys mediocres populistes elevats per una llei electoral caduca, amb més honestedat i transparència. En resum, més saber quin és el nostre rol i menys actuar com a nous rics. I sobretot, unes polítiques veritablement comunes, a llarg termini, ben explicades i que combinin el rigor pressupostari amb el creixement ordenat, que no són incompatibles.

L’Euro seguirà essent una bona eina per a nosaltres. Hi som a temps, si Europa torna als orígens i aprofita el despertar sobtat que ha significat la crisi, per acceptar seguir tots aquells consells assenyats que ja ens havien donat fa més d’una dècada. I oblidem-nos de trencar aquest bon instrument, sols perquè ha sigut mal usat.

Pere Casals. President dela Cambrade Comerç de Manresa