vacancesCertament tothom necessita unes vacances de tant en tant, que no vol dir passar a la inacció absoluta sinó trencar el ritme i canviar d’activitat. Entre nosaltres encara està molt estesa la pràctica de concentrar les vacances a l’agost, que suposa paralitzar moltes empreses i fins i tot serveis públics durant gairebé un mes seguit.

Això de fer vacances tots a l’hora té el seu punt d’eficiència, pel fet que la cadena de relacions empresarials atura i reprèn simultàniament l’activitat, i també permet que les famílies ho tinguin més fàcil per coincidir. Però té inconvenients, com el fenomen de la temporada alta i les alces de preu que comporta. A més, com que el món s’ha fet petit i la nostra economia sortosament cada cop és més internacionalitzada, la situació ha canviat i sempre hi ha algun client actiu en algun indret del planeta (fins i tot a la porta de casa) que ens requereix atenció, i no estan els temps per ignorar-ho.

Com que encara costa d’assumir-ho, amb l’ajut de les noves tecnologies sempre hi ha un munt de gent que no desconnecta del tot i apedaça aquesta disfunció, que no es resoldrà mentre no pactem un major repartiment de les vacances durant l’any, d’acord amb la realitat mundial. La concentració excessiva de vacances també té efectes col·laterals, que fins i tot han acabat tenint nom: l’estrès pre-vacances i la síndrome postvacances.

No sé si té relació amb tot això però aquest any hem tingut alguna mostra de sortida de to en missatges previs a les vacances excessivament eufòrics. El més evident és l’afirmació categòrica del President Rajoy que la crisi s’ha acabat, que ha marxat per no tornar. Certament hi ha molts indicadors que confirmen que la cosa no va tant malament, i que portem dos trimestres consecutius d’un ínfim creixement, però la majoria de la gent encara no ho nota i pràcticament ningú viu ja com si res no hagués passat. Està bé i és oportú que vulgui transmetre un cert optimisme, que és un ingredient imprescindible per reactivar el consum i la inversió, necessaris per superar del tot la crisi. Però un missatge tan triomfalista no se l’empassa qualsevol, qui el diu deixa de ser creïble i perd l’efecte buscat. A més, cal tenir present que tal com està el món hi ha molts factors que poden estroncar aquest camí: l’efecte de l’embargament rus, el risc d’alces de preu de l’energia i matèries primeres pels diversos conflictes, la fragilitat de la recuperació europea, etc.

Qui tampoc ha estat gaire encertat ha sigut el President Mas, afirmant que la recuperació espanyola té accent català. Cert que en alguns aspectes anem per davant, però ni vivim aïllats, ni anem progressant sols amb les nostres forces, ni podem oblidar les grans febleses que tenen la nostra economia i el nostre teixit empresarial. No treu cap a res una afirmació tant ingènua, encara que es faci buscant refermar l’autoestima. Hauria valgut més enfocar-ho en sentit reivindicatiu, per exemple declarant que la contribució catalana a la recuperació espanyola hagués sigut superior sense el retrocés desproporcionat de les inversions de l’Estat en infraestructures. A veure si entenen que és absurd posar entrebancs a qui pot ser el seu motor.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa