fp-2

Que els nostres joves estudiïn pensant que en acabar l’institut o la universitat aniran de dret a la cua de l’atur, és francament un problema social però també una hipoteca tremenda pel nostre futur. Certament la crisi ho ha agreujat i ha fet que sigui més palès, però el problema ve de lluny. La legislació laboral, malgrat els canvis aplicats, encara manté una dualitat perversa de contractacions, però hi ha altres factors que fan difícil que el problema es resolgui. Perquè malgrat invertim fortunes en ensenyament mig i superior, el sistema els porta sovint a feines precàries que tenen poc a veure amb el que s’ha estudiat, a l’auto-ocupació sense finançament, o a l’emigració buscant sortides laborals ben lluny d’aquí.

Per accedir al món laboral en condicions, encara que la conjuntura millorés, caldria que els joves assolissin unes condicions que avui el sistema d’ensenyament no garanteix. Al marge que és essencial el domini d’idiomes, les empreses demanen una experiència que és impossible d’adquirir si no s’aconsegueix una primera feina, i per tant és allò del peix que es mossega la cua. També hi ha una mancança important en els titulats: saber-se moure en el món empresarial i un mínim coneixement de què s’espera d’ells en aquest entorn.

La solució sembla evident, i de fet se n’ha parlat força: generalitzar les pràctiques d’alumnes en empreses. No és tan complicat però requereix en primer lloc trobar empreses disposades a participar-hi, que s’adonin de les bondats del fet i assegurar-los rigor. L’altre requisit és que aquestes pràctiques s’integrin plenament al currículum dels estudis, amb prou extensió temporal i una estreta coordinació amb la formació teòrica.

Pels universitaris hi ha diverses fórmules, però manca l’aposta decidida de les facultats, incrementar la implicació de les empreses i lligar cada vegada més treballs acadèmics d’interès i en cooperació amb elles.

Per la formació professional la solució la trobarem mirant què fan els països on s’assoleixen els millors nivells en competències i amb resultats d’ocupació final més alts: són els del centre d’Europa, amb el sistema de Formació Dual. Es tracta de formació teòrica en aula juntament amb una àmplia pràctica remunerada en empresa, al mateix lloc de treball i lligada estretament a la part desenvolupada als instituts. Tot segons paràmetres i rigor acadèmics. L’èxit s’assoleix a partir de l’interès i la participació directa de sindicats, gremis i patronals per activar i mantenir empreses oferint pràctiques, i orientant sobre els continguts professionals.

I per altra banda les Cambres de Comerç hi tenen un paper fonamental, gestionant i coordinant tot el moviment que genera, i sobretot com a garants de la qualitat i eficàcia de les pràctiques. Donada la seva condició d’entitats empresarials públiques, validen la idoneïtat de les empreses, formen i certifiquen els seus instructors, assessoren empresa i alumne, organitzen els exàmens i expedeixen els certificats de qualificació dels aprenents. Fins i tot poden emetre titulacions per professionals que no han cursat els estudis, validant-ne la qualificació per experiència.

Si això funciona en aquests països, amb resultats formatius brillants i uns índex d’ocupació envejables, per què no posar-ho nosaltres en pràctica?

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa