rockstarHi ha una enquesta del “The Guardian” que dóna 45% dels vots a romandre a la Unió Europea i un 55% a sortir-ne. Jo hauria apostat per què finalment el vot seria romandre-hi, donades les dificultats pràctiques de sortir-ne sense prendre excessiu mal. En el moment d’escriure això encara falten deu dies, però cada dia que passa el tema ocuparà més lloc a les portades. De fet, en mereixeria més que el propi 26-J.

En una votació com aquesta s’incorporen moltes coses sobre el taulell de decissió, i la major part són emocionals. És el vot del malestar amb les elits i que, contràriament al que es podria pensar, prové majoritàriament del vot conservador. Podem parlar de pros i contres des del punt de vista europeu o britànic, d’escenaris tous i escenaris durs si s’acaba sortint, però això solament s’ho acaba llegint algun tècnic d’una institució de qualsevol pelatge. De fet, es vota la por a la globalització, la por a la pèrdua de la teva casa,  barri, o pub a mans dels estrangers, els de fora, els bàrbars. El gran tema que mou el vot de sortida és el tancament de fronteres a la immigració (malgrat solament el 8,5% de la població no té passaport britànic). Hi ha la il·lusió de tornar als temps de l’Imperi en què tot era més segur i en què James Bond tenia les idees clares i treballava al servei de Sa Majestat. I per recordar tot això ja s’ha de tenir una certa edat. De fet, és cosa de vells, però com que cada cop en som més marquem l’agenda. No crec que sigui bo per a ningú. El nostre cervell està més preparat per atendre les males notícies, el perill i les senyals d’alerta que no pas les bones notícies.

Però el Regne Unit ja no és una potència industrial en el sentit que ho pugui ser Alemanya o la mateixa França. La seva opció des dels temps de la Thatcher va ser Londres centre financer. El seu nivell de R+D+i s’allunya del de l’Europa nòrdica, però encara no ha caigut tan avall com el del sud d’Europa. Paradoxalment, són els financers els que necessiten més romandre a la UE, ja que això del diner vol dir regulació entre moltes coses, i convé estar a les reunions on es decideixen les normes i els coeficients. En alguns productes financers força sofisticats (Over The Counter) gairebé tenen la meitat de la quota de mercat global i per res del mon voldrien posar-la en risc. I són ells, a través dels seus òrgans de comunicació com The Economist o el Finantial Times, els qui exposen els arguments, tant els de raonament positiu com els d’estratègia de la por a les conseqüències econòmiques (que hi serien sense cap dubte). I tanmateix, atenent a precedents com el que va passar a Dinamarca, Irlanda, o la mateixa Grècia recentment sobre temes europeus, el que surti una determinada opció en un referèndum no vol dir que s’acabi aplicant. Sempre poden organitzar una segona volta després d’una negociació… O directament convocar unes eleccions i pel contrari (cas de Grècia).

De fet, ser fora de la Unió Europea no vol dir que quedis lliure de les seves regulacions. Desfer-se de la teranyina de normatives que t’afecten és  gairebé impossible, et segueix afectant via tercers, per estàndards… I la relació especial que diuen tenir amb el cosí americà està per veure. Pesa més el continent que l’Illa. I posar-te a refer un Tractat Comercial  dura 7 anys d’esborranys provisionals com a mitjana a la UE, els temps per a la concreció de tot juguen en contra. Un acord de Brexit almenys dos anys. Inestabilitat assegurada per al sector financer, el que més ho tem. I això de limitar l’emigració i els drets dels nouvinguts, també dels comunitaris, tindria repercussió amb els jubilats que resideixen fora, al sud del País Valencià o a la Costa del Sol, quan vagin a cal metge. I allò de recuperar el meu diner, el que he pagat a les arques comunitàries, ara solament el 0,35% del PIB Britànic, ni tan sols mereix el nom de dèficit fiscal. Ep! Que a nosaltres també se’ns complicaria la cosa… Allò d’una Unió cada cop més profunda salta pels aires i tots els equilibris geoestratègics i geotot entre França i Alemanya i la resta també saltarien. És com si a la terra li marxés la lluna…

Em sembla que en James Bond s’ha fet vell i ja no té el cap  gaire clar. Podríem intentar resoldre el “pastís” amb un partit de futbol, millor una lligueta, que s’allargui en el temps.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa