blog_canviclimaticEl 1958 es va començar a mesurar el nivell de CO2 a l’atmosfera a les illes Hawai i es va veure que creixia any rere any fins arribar avui a les 400 parts per milió. Altres científics afirmen que de fet s’autocensuren quan parlen amb decisors polítics sobre els riscos de tot plegat. El nivell d’increment de temperatura considerat màxim per no provocar canvis catastròfics en el clima s’ha fixat en 2 graus centígrads com a mitjana global. Això vol dir que determinades parts del planeta poden patir increments molt més grans de fins a 4 o 6 graus. Personatges poc sospitosos d’alarmisme com John Kerry ja situen avui el canvi climàtic com a causa d’agreujament de conflictes, concretament a Síria i Nigèria. El Secretari d’Estat dels Estats Units segur que està ben informat i és conscient dels problemes que vénen. El mateix Papa de Roma utilitza la paraula “suïcidi” quan parla del tema. El consens científic ve a dir que per una plena estabilització del clima cal una total descarbonització (llenguatge mèdic). És a dir, zero emissions de gasos d’efecte hivernacle per a l’any 2070.

Les emissions de CO2 han crescut tots els anys. El 1990 eren 23.000 bilions de tones i enguany seran 36.000 bilions de tones… I encara no hem arribat al pic. El 1845 les emissions eren un 10% de les actuals. Des del començament de l’era industrial la temperatura mitjana ha pujat 1 grau i el nivell del mar 19 centímetres.

A París COP21 el que es va discutir és el nivell màxim d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que voluntàriament cada país està disposat a fixar. I dic voluntàriament perquè aquesta és la clau. No es negocia l’eliminació sinó la reducció de les emissions. La suma de les emissions voluntàries queda lluny de l’objectiu de 2 graus com a màxim. Gairebé la duplica, diu Kevin Anderson, també científic. Abans es va intentar a Copenhagen el 2009 i molt abans al Japó amb l’anomenat  Protocol de Kioto. Però vistes les dades, si hi ha hagut alguna baixada en el ritme de creixement de les emissions es pot atribuir més a les recessions econòmiques que a la signatura de tractats internacionals. El canvi climàtic i la manera d’afrontar-lo és la fallada més important que tenen els sistema de govern global. No hi ha individu, organització o sistema que no en sigui part afectada.

James Hansen, científic provinent de la NASA, afirma categòricament que seguim el camí equivocat amb l’esquema definit anteriorment. Caldria posar preu a les externalitats (el que no es compta com a cost en el preu final però que ho acabem pagant entre tots) directament atribuïbles a la utilització de combustibles fòssils. Avui la utilització de combustibles fòssils és la més econòmica i per tant la més utilitzada. Qui posa un preu és el qui mana, i si no el pot posar és que mana un altre. Potser cal mirar la llista de patrocinadors de la trobada. Posar un preu real a aquest sobrecost amagat suposaria deixar sota terra el 80% del que es compta com a reserves provades (actius de les empreses energètiques) amb el conseqüent col·lapse comptable del seu valor, i dels propietaris del seu deute, moltes entitats financeres.

Si ens posem possibilistes, un resultat bo de París es valoraria per una suma d’emissions voluntàries que permetés l’objectiu de dos graus com a màxim i que hi hagués una suma de diners  suficient per atendre les despeses i inversions d’adaptació i mitigació pels països que en tenen menys culpa. I això no se sabrà fins molt després, una cosa és escriure un paper i una altra la lletra petita i els terminis i quantitats reals de pagament.

Però tampoc és forassenyat pensar que ens trobem davant d’un cas flagrant de dissonància cognitiva del gènere humà. Mira que ens ho estan dient però escollim el que no cou avui. Som primats sortits de la sabana africana, la nostra comprensió emocional del temps arriba fins al proper cap de setmana, o la jubilació, o fins el temps d’un nét somiat… però no gaire més enllà.

I si hem topat amb el temps geològic? I si els nostres mecanismes de presa de decisions estan més a prop de la fugida d’un depredador que d’això que anomenem llarg termini?  Amb què ens quedem?

Jaume Ferrer. Responsable de l’àrea d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa