entrepaLa manera en què pensem el sistema econòmic en el que estem submergits des de fa centenars d’anys és un joc d’equilibri entre una cosa que en diem oferta i una altra, demanda. Els altres sistemes solament els hem imaginat al cinema o en llibres molt gruixuts.

Per la banda de l’oferta se’ns prepara una bona tercera revolució tecnològica que està arribant… I que ja és aquí, i en comencem a albirar les conseqüències. El cantó fosc de la força, també. Des de la invenció del transistor cap als anys cinquanta (de pel·lícules en blanc i negre i neorrealisme italià) això ha estat un no parar. I de fet sembla que s’acceleri el procés de la mateixa manera que l’univers s’expandeix cada cop més de pressa. Els microxips ens han dut cap a la biotecnologia que canvia el concepte d’ésser humà i fins i tot del que significa l’ésser viu. Ens han dut també tota una sèrie de canvis en la manufactura de quasi tot, tant de productes com de serveis, començant per la fabricació 3D, la robòtica, … i continuant pel que en llengua internacional es diu el “retailing”, o “MOOCs”, o cotxes sense conductor que tenen menys accidents que els altres.

Això sí, intensiu en utilització de capital, amb una substitució de treball per capital, i de molt treball poc qualificat cap a poc treball molt qualificat. Un fet que és coherent amb les dades econòmiques existents, sobre el traspàs de riquesa des del treball cap al capital. El somni de Keynes de què el progrés tecnològic ens duria una jornada setmanal de 15 hores i la resta a viure, sembla que no se l’espera. De fet, la tendència sembla que és molta recompensa i molt treball pels molt qualificats, i la resta pot gaudir de l’activitat lúdica de menjar “MOOCs” entre d’altres activitats lúdiques i formatives. Bé, crec que fóra hora de començar a parlar seriosament del concepte de ciutadania separat del treball. Parlar de l’activitat laboral i de la identitat personal i cívica, no fos cas que si no tens una cosa tampoc no tens l’altra, com si sense una esdeveníssim il·legals que venim de saltar una tanca.

Pel cantó de la demanda, aquí en el nostre món i aviat, en una generació a molt comptar, es preveu una estabilització i segurament un posterior decreixement de la demografia. Menys clients i més vells. També fa uns quants segles, des que va néixer el nostre sistema econòmic, que això no passava. I la gent (els consumidors, en terminologia econòmica) es comencen a mirar això del consum de forma diferent ja que arriben a la conclusió de què el consum no fa la felicitat per més que creixi el PIB. I comença a brollar per moltes fonts això del consum col·laboratiu i l’economia col·laborativa. De fet, s’aplica el mateix principi del “management” d’optimitzar tot l’optimitzable, i de convertir un cost fix en un de variable, no fos cas que anessin maldades i ens quedéssim sense pis i amb la hipoteca. La qüestió és desfer-se de la il·lusió de la propietat i anar cap a l’ús maximitzat del bé en qüestió. Tots els models de negoci que van sortint com a bolets van molt per aquest camí.

A tall d’exemple, no hi ha bé durador i de cost considerable més infrautilitzat (i amb tota classe d’externalitats més aviat negatives) que un cotxe, que perd ja valor econòmic només sortint del concessionari. Si treballa un 5% del temps ja és molt. Amb mentalitat de “management” és una bestiesa tan grossa com un AVE. I per això tots els models de negoci de compartir, bescanviar, optimitzar l’ús de cotxe, del domicili o de qualsevol altra cosa.

Les màquines vénen, ja són aquí. I no crec que es pugui fer l’equivalència amb la revolució agrícola i industrial, amb el camperol convertit en operari. Ni que això passarà per art de màgia i obra de pensament també màgic, és a dir un “win win” perquè sí, perquè sempre ha estat així (en els darrers 400 o 500 anys…). Les mètriques que mesuren la producció i el consum deuen començar a mesurar l’ús i l’eficiència. El que es mesura és el que es té en compte i potser la producció no és ja un problema. A veure si al final hi ha un problema de mesura i com diu un alt càrrec governamental la crisi ja s’ha acabat.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa