800px-Tehran_SkylineDe tant en tant hi ha països que es posen de moda com a destí d’inversions i objectius de mercat a explorar. Hi ha com una necessitat no del tot racional de trobar on posar el focus de la llum, com és el cas de l’Iran. No obstant el país s’ho mereix, però no és que aparegui ara, és que torna després d’un agreujament de les sancions a principis de la dècada, perquè de sancions n’hi ha hagut des de que els estudiants varen prendre l’ambaixada americana l’any 79.

Per grandària que no quedi: són 80 milions de persones, la 18a economia mundial, just després del seu gran rival l’Aràbia Saudita, amb una població jove (el 60% per sota dels trenta), un 18% de la població amb títol universitari (moltes d’elles dones), amb una alta taxa d’atur però menys que aquí. Iran es troba a la posició 136 en l’índex de “Transparency Internacional” sobre la corrupció (si el País Valencià fos auditat…), a la 118 del “Doing Business” en facilitat per a fer negocis, i a la 90 en l’índex de Complexitat Econòmica del MIT (Espanya està al 30). I ja forma part d’una cadena d’acrònims que va començar amb els BRIC i acaba amb la de Next 11.

Les sancions econòmiques han estat efectives, és a dir, són útils. Dificultar les transferències perquè no estàs al sistema SWIFT, que no es puguin obrir cartes de crèdit als venedors de maquinària, etc., obliga a tractar amb Bancs de Dubai, de Suïssa, amb gent molt solvent d’avançada. Sorra als engranatges del comerç, el que vol dir que països amb menys miraments com la Xina s’han convertit en el seu principal soci comercial. El Banc Mundial atribueix a les sancions una reculada del 13,5% del PIB del país. Això em dóna la idea de l’efectivitat potencial de les sancions en altres casos… com l’ús de paradisos fiscals… que no passarà. Però l’eina treballa. La prova és que ara es descongelen entre 30 i 100 mil milions de dòlars per gastar ja.

L’Iran no és un monocultiu de petroli. De fet, ni tan sols és el que més els interessa donades les perspectives de preu que hi ha. Però varen arribar a 1,6 milions de cotxes PSA i Renault, també d’altres, i hi tornaran aviat. Un nivell com el d’aquí. I a més ens compraran avions a dojo de l’Airbus més gran i del no tan gran, trens de Siemens o del que sigui també. Des de l’estiu de l’any passat delegacions d’alt nivell de tots els països europeus han trepitjat el país, en Margallo també. I cada any sens falta les Cambres Catalanes hi han viatjat amb una mitjana de 10 empreses. L’antic COPCA hi tenia una delegació i segur que algú de l’actual administració catalana ja deu estar estudiant la viabilitat d’obrir-ne una de nova. Analitzant dades d’importacions i exportacions entre ambdós estats, se’n dedueix força capacitat de creixement en molts capítols com el de tota classe de maquinària, entre d’altres. Les quotes de participació global de l’estat espanyol en el comerç global són molt superiors generalment a les que es té amb el tràfic bilateral amb l’Iran.

És una societat complexa, te’n pots adonar només passejant pel nord de Teheran. Tens la sensació d’estar en una altra dimensió de la part alta de Barcelona al mig del Mitjà Orient. Com des del Tibidabo però en gran. I “plurinacional”… com aquí. Àzeris, Perses, Balutxis, Kurds, i tot un seguit de minories. El mateix Khamenei, líder suprem, és d’ascendència àzeri, com si el Rei fos català…. I les noies van jugant amb el mocador amunt i avall del cap. Abans la policia els cridava l’atenció, ara ja no ho crec. Ells diuen que a partir del 5è pis és com a Nova York.

Però has de saber qui és qui i de qui és… Les grans empreses industrials són propietat en molts casos de fundacions, de l’exèrcit, dels guardians de la revolució. I si són dels guardians, ull que encara tenen l’ull posat a sobre.

És una societat oberta. El xiïsme i sobretot el seu clergat són normalment molt més il·lustrats que els imams educats a través del finançament Saudí. No memoritzen solament l’ Alcorà, l’interpreten, fan exegesis. A la ciutat de Qom pots visitar i asseure’t tranquil·lament a l’avantsala d’una mesquita i veure com la canalla corre, o visitar la tomba d’un sant que és el més semblant que he vist a Lourdes. I la única recança que tens és la de perdre les sabates. Combinat amb uns paisatges oberts, de muntanyes pelades i cims nevats, el turisme està gairebé per començar. No em faria res de tornar-hi.

Jaume Ferrer Cerch. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa