La cadena de blocs (per què els temps estan canviant)

Robert Allen Zimmerman, més conegut com a Bob Dylan, cantava fa temps que els temps estan canviant. Una cançó de la que hi ha excel·lents versions catalanes dels anys 70, renovades no fa pas tant per Gerard Quintana. Si avui mirem qui eren els més rics del món llavors, veurem que poc tenen a veure amb els d’ara. L’amo de Microsoft, el d’Inditex, el d’Amazon, el de Facebook…. Són molt més star system que no pas els amos dels bancs. Però com que els temps s’acceleren i ningú fa vacances com Déu mana (tampoc el Tribunal Constitucional), podria ser que els temps estiguessin tornant a canviar sense poder haver paït totes les disrupcions o dislocacions hagudes i per haver.

La cadena de blocs, una traducció molt lliure del que s’anomena “blockchain”, és la tecnologia subjacent a la “criptomoneda” més coneguda com a Bitcoin, aquella moneda més fosca que les altres monedes i que a sobre oscil·la en referència a elles més que una  muntanya russa. El fet més distintiu d’aquesta tecnologia és la possibilitat d’establir un base de dades immensa i distribuïda entre milions d’ordinadors, un sistema altament descentralitzat i en teoria igualitari. La comptabilitat universal de tot el que es mou (el diner, per exemple) i el registre de tot el que està més quiet (el capital, més immòbil que l’anterior), però que també s’acaba movent un dia o altre.

Es tracta d’una segona generació de l’intercanvi d’arxius P2P que permet enviar diners d’un lloc a un altre sense passar per intermediaris (ja sigui una cadena de bancs amb les seves corresponents Cambres de Compensació i Bancs Centrals, o una empresa gestora de de targes de crèdit que també acaba passant per cadenes de bancs). Amb aquesta tecnologia ja no faria falta, per exemple, que una tercera part autentifiqués o donés fe, ja sigui Govern, Banc Central o fins i tot notari o Registrador. No faria falta perquè tot, absolutament tot, quedaria registrat en aquesta base de dades immensa i es podria recórrer tota la cadena fins al principi de tot plegat. I a sobre tot està encriptat com Déu mana, és a dir, que és molt difícil de rebentar. Caldria  controlar la meitat dels ordinadors del món per assolir la suficient potència de càlcul com per rebentar aquesta encriptació. Si no confies en el notari, el Registrador o l’Estat mateix, confia en l’algoritme creat pel senyor Nakamoto (sembla ser el pseudònim d’un professor australià, molt discret ell). Una mena de somni llibertari a l’americana. Somni redibuixat, perquè de declaracions d’independència del ciberespai ja n’hi ha hagut, i ves per on, els beneficis de la revolució digital han estat altament asimètrics, esbiaixats cap a grans organitzacions nascudes i crescudes els darrers vint anys. Facin joc que el guanyador s’ho emporta tot!

Les aplicacions són múltiples i d’entrada el sistema financer és el primer i més evidentment amenaçat de dislocació per tots cantons (per sota, amb l’anomenat Fintech, que ofereix sistemes de finançament a les empreses i particulars sense passar per ells, pel cor del seu negoci donats els tipus d’interès existents i que sembla es mantindran, per la imatge i el desprestigi guanyats a pols, etc.).

Però les tecnologies volen un temps de maduració important.  Internet tal com la coneixem té els seus sistemes de govern, té uns protocols reconeguts a traves del W3 Consorci, o òrgans de govern com l’ICANN. Res d’això sembla encara existir en aquest “criptomón” que ara com ara s’assembla al salvatge oest. Però al tantu, organitzacions com la Linux Foundation, impulsora del software lliure, empreses com IBM i Cisco, o mercats com el NASDAQ s’ho estan mirant i comencen a fer proves. El mateix Banc d’Anglaterra, institució seriosa on les hagi, s’ho mira amb carinyo. Els grans repositoris centralitzats de la nostra vida privada com Facebook, o els grans mercats de quasi tot com Amazon, molt centralitzats, poden veure en el futur amenaçat el model de negoci que els ha fet tan rics tan ràpidament. Hi ha però un altre taló d’Aquil·les a superar. Fer treballar tot aquest nombre d’ordinadors per mantenir i posar al dia  aquesta base de dades consumeix més energia que l’antic sistema centralitzat. Poca broma amb el canvi climàtic i els límits del sistema. Cada clic és com prémer l’accelerador d’un cotxe en un semàfor… Fer el ruc.

Vosaltres que us adoneu de l’aigua que va pujant, aprengueu a nedar aviat o us ofegareu… cantava Robert Allen Zimmerman.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa