3765c625Fa poc, The Economist va publicar un especial sobre l’enlairament del “superestel”, és a dir, sobre el nou tipus d’organització empresarial que s’està menjant tot mercat solvent i profitós. I donava tota una sèrie de dades molt interessants sobre com les 100 primeres empreses del ranking Fortune passen de representar una concentració del 33% del PIB fa vint anys a representar un 46% el 2013. Potser ara ja arribem a la meitat als Estats Units. Aquest mateix grup de firmes ha multiplicat per tres les vendes en aquest període i també els marges, complint la màxima evangèlica de que a qui ja en té, més li serà donat…  Tenim doncs una marcada tendència a la consolidació, menys actors i més grans, amb tot el que això implica. Això de la competència és per als perdedors, es diu en algun tros d’article, citant algun peix gros.

Paral·lelament, afirma la mateixa font que ara hi ha menys creació d’empreses (parla de start ups) que la que hi havia als anys setanta. Malgrat que a partir dels vuitanta, coincidint amb el triomf de Reagan i Thatcher entre altres coses, es comença a reivindicar la creació de moltes noves unitats empresarials (se l’anomena esperit emprenedor), la realitat és que el nombre no creix el que suposadament hauria de créixer. Un apunt, coincidència no vol dir causalitat… Però el que sí que creix a tot arreu, especialment als Estats Units, és el nombre de free lance. Autònoms amb ordinador i motxilla a la recerca de connexió wifi. Un 16 % de la força laboral del país.

Tenim doncs una estructura de grans molt grans que han mutat si ho comparem amb el que hi havia abans. A Detroit hi treballava molt gent, a les grans de Silicon Valley hi treballa poca gent però tenen capitalitzacions molt més altes. I han excel·lit en l’art del lobby, de les portes giratòries i de l’elusió fiscal molt millor que els antics monstres industrials que, per contra, sí que tenien molta més capacitat de tibar de la resta de l’economia, arrossegament se’n diu. A tall d’exemple, l’antiga Comissària de la competència, l’holandesa Neelie Kroes, passa a treballar per Uber, previ pas per Merrill Lynch. A la segona són mestres en difuminar darrera la boira d’un paradís qui és el subjecte passiu (com tu, com jo, com aquella empresa…). A la primera (on és ara) s’aspira a controlar la mobilitat, el transport , i quedar-se amb el marge (no sé per què li diuen col·laborativa). A tall d’exemple també, General Electric, empresa conglomerat que fa coses i que s’ha digitalitzat exitosament, disposa d’un departament de fiscalitat (la seva) amb 900 persones que deuen ser molt rendibles perquè aconsegueix no pagar impostos.

Mentre les economies industrials que fan coses amb cos cercaven economies d’escala (s’ho miren des de la banda de l’oferta), els grans del món digital cerquen efecte xarxa (s’ho miren des de la demanda). Però sobretot tendeixen al monopoli no tant per decret si no per natura, però els efectes són els mateixos i imprimeixen caràcter. Google, que ha fet els divuit anys, controla el 69% de les cerques d’informació globals, és a dir, sap què vols en cada moment i sap el que voldràs d’aquí a cinc mesos. Tu alimentes la seva intel·ligència.

I on som nosaltres a casa nostra amb tot això? Exceptuant Grifols (hemoderivats) no em ve al cap cap altra empresa global en què et puguin respondre (si volen) en català. El Bages és una bona mostra, estadísticament parlant, del que és l’estructura econòmica de Catalunya. Empreses industrials de 12 treballadors de mitjana, productivitats aparents del treball al voltant dels 55.000 €, costos laborals unitaris variables segons sector però a la baixa… Si voleu més informació, en trobareu a l’estudi sobre Dinamisme Empresarial que fa la Cambra (a la nostra web) des de fa una desena d’anys.

Què poden fer les empreses que no surten al rànquing de les cent, o de les deu mil? D’entrada, comportar-se com una empresa ciutadana i exigir que les del rànquing 100 paguin, ja que si no acabaran pagant elles (recordin la bestreta de l’Impost de Societats, entre d’altres coses). I utilitzar les eines públiques i privades que existeixen (sempre limitades i millorables) per avançar, per exemple, en la digitalització de tot, en assolir grandària, etc.

I ser conscients del que diu el keniata Mukhisa Kituyu, secretari general de la UNCTAD (branca de les Nacions Unides), en l’informe anual sobre Comerç i Desenvolupament: ”Una economia global poblada per consumidors sense prou capacitat de compra i massa deute, i amb productors amb grans beneficis i poca propensió a invertir, és poc probable que ens doni fonaments per l’estabilitat i per construir un futur inclusiu”. És a dir, client insolvent no crea empresa.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa