priority-stamps-1-1246107Fa dies que sentim a parlar d’allaus d’immigrants que, o bé es juguen la vida per travessar el Mediterrani, o bé s’arrisquen a Calais per enfilar-se com sigui als trens de l’Eurotunel. Però l’única preocupació dels nostres governs sembla ser qui ha de fer-se càrrec dels que sobreviuen, com ens ho repartim entre els socis comunitaris. I també com fem les tanques més altes i infranquejables allà on n’hi podem posar.

Tots sabem que el millor remei seria ajudar a crear riquesa on ara la misèria empeny a la recerca d’alguna oportunitat, no amb almoines sinó amb inversions. O bé trobar solució als conflictes que forcen la fugida de poblacions senceres buscant sobreviure. Però per a la majoria de potències mundials la prioritat és la geoestratègia de les matèries primeres clau, o el control en poques mans de les armes més contundents. La resta són efectes colaterals, de moment gens prioritaris.

Sovint no entenem els criteris de priorització dels governs, moltes vegades intuïm que ens amaguen els veritables motius. Per exemple, a un nivell molt menys dramàtic, ningú ens ha aclarit per què, mani qui mani, el Bages no té dret a una carretera de comunicació eficient i gratuïta amb Barcelona, i la que s’havia de desdoblar continuarà amb un sol carril per banda i una barrera per forçar-te a anar en fila índia al pas del més lent.

El mateix passa amb el tren. Ningú gosa explicar per què no en podem tenir de més ràpids entre Manresa i Barcelona. Està clar que s’ha prioritzat la mobilitat de la gent del Vallès, i intercalar qualsevol semidirecte del Bages els perjudica. Qüestió de volums? D’eficiència? De vots? En qualsevol cas, marginar-nos en bones comunicacions frena el nostre progrés, i la diferència entre comarques s’anirà eixamplant.

Tampoc sembla lògic fer passar a davant les línies de tren d’alta velocitat a zones on no hi ha demanda real, front a la inversió en trens de mercaderies d’ample europeu. Podem deduir els motius d’aquesta priorització, però no ens donen les explicacions clares que pertoquen.

Un altre dilema exemplificant de prioritats, encara no estudiat a fons, que podria ser motiu d’una tesi doctoral, és per què part del rescat d’entitats financeres no es va destinar a rescatar els hipotecats que no podien fer front al crèdit. No hagués resolt part del problema i evitat molts drames socials? Per justificar-ho no n’hi ha prou dient que era imposició de la Troica.

Resumint, la manera com es fixen les prioritats sol ser un misteri per als administrats, i no se sap per què solen canviar quan l’oposició acaba governant. El resultat és que hi ha problemes com els esmentats que resten enquistats, doncs les bones intencions de l’oposició sempre passen al darrere de les urgències estratègiques quan governen. Ja dic jo que més que llista de coses que prometen, els candidats a qualsevol elecció haurien d’explicar-nos estratègies i plans de viabilitat, per saber què en faran realment del nostre vot. I per això cal que ens presentin el seu projecte de pressupost com a base del programa electoral. Així veurem si han marcat prioritats amb criteris d’eficiència econòmica o no, i si els han balancejat amb l’atenció a problemàtiques socials. I per tant, hauran d’explicar-ne els motius en lloc de fer promeses buides.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa