manufacturing

Feia anys que el debat sobre la indústria no era tan coincident. Hi ha consens a defensar i donar suport a la nostra indústria manufacturera, afirmant que és una de les vies més fermes per sortir de la crisi. Aquest convenciment serà una de les conseqüències positives de la situació econòmica que estem vivint.

No fa tant, pretesos experts afirmaven que ens havíem d’oblidar de la indústria manufacturera tradicional, que el futur està en el coneixement. Certament és desitjable una transició cap a més valor afegit, però no hem de ser utòpics, això no vol dir que la manufactura no aporti valor, ni que una cosa pugui substituir l’altra d’avui per demà.

Ara afirmem que som un país industrial, i això és cert, amb matisos. Als anys noranta el pes del sector manufacturer a Catalunya representava de l’ordre del 29 % del Valor Afegit Brut (VAB, estretament relacionat amb el PIB), però actualment ha reculat fins al 21 %. I no sols això, darrerament hem perdut unes quantes posicions al rànquing industrial de comunitats autònomes espanyoles. Però no ens quedem amb aquest missatge pessimista, donat que fent una anàlisi més a fons, si sumem el pes d’aquesta manufactura industrial amb el de molts serveis que avui en dia estan parcialment externalitzats però formen part del procés industrial (logística, disseny, recerca, manteniment, ETT, etc.), resulta que realment la indústria en sentit ampli representa gairebé dues terceres parts del VAB global català. Un percentatge dels més alts d’Europa. Encara que sigui en part per la notable davallada d’altres sectors.

També es constata que el 75 % de les empreses industrials catalanes de més de 10 treballadors són exportadores en una o altra mesura, i que el 75 % de les exportacions catalanes són de béns industrials. Si hi afegim que és amb diferència el principal sector innovador, i que la seva productivitat està molt per sobre de la dels altres, queda clar que la indústria serà un puntal per tirar endavant el país. Tot i que aquesta posició s’ha assolit reduint el nombre d’ocupats, i no podrem parlar d’èxit fins que revertim aquesta tendència.

Per a assolir-lo, cal internacionalitzar un gran nombre addicional de PIME, i sobretot donar-los suport per tal que el seu producte sigui de més valor afegit. No sols per tecnologia i prestacions sinó per qualitat, servei, logística, imatge, productivitat, etc. Això va més enllà d’un esforç individual de cada una d’elles, requereix una estratègia a llarg termini de competitivitat de país, que incideixi en el finançament, la formació, les infraestructures, la fiscalitat i les facilitats a l’activitat. I així s’hauria de reflectir als pressupostos públics.

Al capdavall es tracta de recuperar els valors de la cultura industrial, tant els econòmics de productivitat, reinversió, creativitat i qualitat, com els més socials, centrats en la cultura de l’esforç, previsió i el treball en equip, que tan positius varen ser per als nostres antecessors.

Per cert, ser industrials no és contraposat a ser un país logístic. Al contrari, una cosa sense l’altra no funciona. Tant per rebre matèries primeres, com per arribar a tot el món, que ha de ser l’horitzó de moltes indústries.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa