Durant molts anys se’ns va dir que el nostre futur era el coneixement i les empreses de la nova indústria, que la manufactura ja era cosa del passat. Amb la primera afirmació hi podem estar d’acord, però la segona és un error. Entenent la manufactura no com fabricar grans quantitats amb mà d’obra poc qualificada i qualitat final mediocre, sinó com saber fer bé especialitats singulars, normalment amb un capital productiu i de disseny notables, i embolcallant-les d’un servei atractiu. I sobretot, dutes a terme en un entorn d’alta productivitat, que permeti que l’oferta final sigui competitiva.

Les crisis són indesitjables, fan que persones i empreses ho passin malament, i que d’aquestes darreres se’n perdin moltes. Però l’actual permet que mica en mica ens anem convencent que la baixa productivitat de les nostres empreses i administracions és un dels principals problemes que tenim. De fet ja ens l’anunciaven fa anys però no ens l’acabàvem de creure. També comença a haver-hi consens en l’error d’alguns malbarataments en certes inversions públiques, que han passat per davant d’altres de més lògiques. No totes les infraestructures fetes amb diner públic han de ser per millorar la productivitat, n’hi ha que han de respondre a necessitats bàsiques de servei i atenció, i algunes per afavorir reequilibris. Però les que són estratègiques per a la competitivitat no podem deixar-les de banda.

També gràcies a la crisi està arrelant la visió que en sortirem abans si ens arrosseguen la indústria exportadora i el turisme, que a la llarga donaran contingut als altres sectors. I en això les notícies són encoratjadores. No sols perquè són dos sectors que avancen malgrat la crisi, sinó perquè aquest creixement significa que moltes empreses del sector industrial estan fent els deures i estan aconseguint la competitivitat necessària per fer-ho realitat. De fet estan millorant la productivitat a marxes forçades, també el seu enfocament a l’exterior i posen en valor elements com el servei personalitzat, que sabem donar com ningú.

En aquest context, per garantir un futur més pròsper a la nostra indústria, atreure’n de nova i amb el seu impuls arrossegar els altres sectors, hem d’assegurar la seva competitivitat també en la logística, que com més lluny hagin d’anar a vendre, més influeix el cost del transport. En aquest sentit el ferrocarril i el transport marítim han d’estar a l’abast i preparats per a mercaderies.

Anem pel bon camí. Hi ha complicitat en fer rendible la inversió ferroviària d’un tercer rail que ens connecti el Bages amb un Corredor del Mediterrani que tota Europa espera, tot i que des de Madrid no hi acaben d’apostar amb fermesa. Aquesta faria factible una segona inversió en una zona logística intermodal al Bages, que fes les funcions de terminal del Port de Barcelona, i que representaria una facilitat importantíssima, tant per a la indústria local com per a noves implantacions que podrien gaudir del nostre sòl industrial existent. Sumada a la formació de la nostra gent i el coneixement que es genera als nostres centres de recerca.

A més, si incrementem l’activitat econòmica, indirectament creixerà la demanda de viatgers i facilitarà la resolució dels altres problemes ferroviaris, que altrament sempre queden pendents.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa