En el marc d’una missió comercial, és a dir, una prospecció de mercats nous, és a dir, anar a veure què hi ha, 24 empreses d’arreu de l’estat hem visitat Costa d’Ivori, Mali i Senegal. Es tracta de tres països molt diferents però alhora amb similituds. Formen part dela UEMOA, Unió Duanera de l’Àfrica de l’Oest Francòfona, que comparteixen moneda. I aquest compartir moneda no sembla crear problemes estructurals com en d’altres unions monetàries més properes. Si més no, els problemes que puguin tenir no venen d’aquí.

Costa d’Ivori surt d’una guerra recent i de prop de 15 anys de decadència i inestabilitat. Sembla que les ganes de conflicte estan exhaurides i ara toca recompondre-ho tot, qualsevol problema quedarà ofegat pel mantra del creixement. Tots diuen que tornarà a ser la perla de l’Àfrica. És un mercat de veritat emergent, i no hi ha representació ni espanyola ni catalana, que quinze anys abans sí que hi era.

A Mali, país pobre de solemnitat, terreny d’ONGs però amb recursos minerals i agrícoles, tot està també per fer. La caiguda d’en Gaddafi (hotels, tots els nous ministeris, etc.), el principal inversor al país, els obliga a obrir-se a d’altres partners. Hi ha un conflicte latent (tot el continent és un conflicte latent) entre els tuaregs del nord i l’estat amb base al sud tropical. Fa pocs mesos, una avançada dels tuaregs del nord va fer una incursió a la capital Bamako. Tement la reacció, fins i tot un ministre del govern d’origen tuareg va marxar amb la seva família cap a Dakar, al Senegal. És un terreny obert per a qui aporti finançament, i ho fan amb escreix els xinesos. Bamako és la ciutat del món amb un índex de creixement més gran. La urbanització està per fer.

Senegal ha sortit darrerament als diaris pels conflictes d’eleccions presidencials, primeres i segones voltes. Fins ara, res que es pugui comparar al viscut als altres països. Un president de més de vuitanta anys que vol col·locar al seu fill de president i la gent que no hi està d’acord. Fins ara ha estat un país estable i tranquil, això l’ha beneficiat de la inestabilitat a la resta de països de l’àrea. El diner és poruc i la construcció enterra i solidifica molt ‘cash’. Senegal no fabrica res, tot ho importa. El pressupost de l’estat es nodreix de l’ajut oficial al desenvolupament (la mala consciència europea, totes les ONGs privades són aquí) i les remeses d’emigrants. Tota la inversió pública està pagada amb això.

I a tots tres països les xarxes de libanesos comerciants, amos de la distribució en molts sectors, i que començen a introduir-se a la construcció (és a dir, solidificació temporal de ‘cash’). Adaptats a l’entorn radicalment inestable, quan més inestable, més oportuniat de negoci. Però mai fabricar (això té massa arrel). Quan els altres se’n van (els francesos de Costa d’Ivori), ells es queden i guanyen. Diguem que són una espècie econòmica adaptada a l’entorn.

I a tot això, una munió de gent, de joves, de nens…, per tot arreu. La capacitat de “buscar-se la vida” es increïble.  L’economia i la vitalitat van juntes, i només un regitzell de conflictes ho pot espatllar. I com d’això ja n’han tingut de sobres, la posició de la seva classe política és més raonable. Penso que en molts sectors hi ha moltes coses per fer si es té una visió a llarg termini. I una pregunta: per què el telèfon es molt més econòmic aquí que a casa?

Jaume Ferrer. Responsable de Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa