Les vies de sortida de la situació actual passen per l’increment de l’activitat exportadora com a condició necessària, però també com a condició no suficient. Amb l’increment de l’activitat exportadora es vol contribuir a l’expansió del PIB i això a la vegada ha de permetre despalanquejar el sector privat, millorant la relació entre productivitat i costos. Tot un repte per l’organització de les empreses. Tot el que es pugui fer per incrementar la productivitat s’estalviarà en reducció de costos (reducció de salaris, per exemple).

La superació de la nostra crisi passa per trobar nous motors. En el transcurs del període 1995-2008 ha estat la construcció la que tibava de tot: creació de llars que estira la construcció, el metall i maquinària, part important del tèxtil, etc. Pràcticament no hi ha sector que en quedi aïllat. El nivell de creació de noves llars mai més asssolirà el ritme que havia tingut. El CEPS, grup d’estudi situat a Brussel·les, calcula l’excés de construcció existent i que s’ha de païr en 380 bilions d’euros, el 37% del PIB estatal.

I el nou motor principal ha de ser Europa, que vagi bé, creuem els dits. Que s’il·lumini la llum al despatx d’algú del Banc Europeu d’Inversions, el BEI, i que engegui algun tipus de pla Marshall pensat, per exemple, per descarbonitzar l’economia. Europa en el seu conjunt continuarà essent el gran mercat. El factor proximitat és insubstituïble en el comerç internacional per un país com el nostre. Gran part del volum de comerç es realitza amb el proper geogràficament i culturalment. I per despalanquejar ens cal volum.

No estaria malament un Pla Europa. Fins i tot en l’hipòtesi de ruptura de l’Eurozona, aquest continuaría essent necessari. Les institucions de promoció de la internacionalització i la competitivitat han vist decréixer la seva capacitat d’actuació. En el moment en què són més necessaris els seus pressupostos han tingut un fort decreixement, el que implica menys capacitat d’actuació. Ens cal un pla. Institucionalment, segur que s’ha de millorar molt. Però mentrestant, cal aprofitar els programes existents. Avui es pot tenir un especialista en internacionalització i en internet assessorant (o sigui, ensenyant, transmetent un coneixement) i un jove a temps parcial per ajudar a engegar el procés per 400 euros al mes. Per què no aprofitar-ho?

És necessari un teixit empresarial receptiu. El medi ambient ha canviat per a tothom, i si canvia el medi ambient segur que cal adaptar-se, és a dir, apendre a moure´s en un terreny diferent. Voldria subratllar la paraula apendre, que implica reconèixer que no se sap tot, que els factors d’èxit d’ahir ja no servirán demà. I també reconèixer que una actitud de resistència dintre la closca, de no apostar clarament pel creixement, ens durà a l’estancament i a la desaparició futura. Cedir sobirania  a la nostra empresa. Val més el 50% de quelcom que el 100% de res.

A nivell de país, i donat l’immens volum que es deu a l’exterior (el nostre problema és del volum que es deu, per què i a qui) alguna negociació s’haurà d’encetar que encara no s´ha fet. És a dir, explicar al creditor que tampoc va ser curós a l’hora de deixar diners i que, per tant, també li tocarà rebre. I tot i així, asegurar-nos com a societat que hi ha una percepció d’equitat en els ajustos (que vol dir sacrificis). Equitat i percepció d’aquesta que ara per ara no hi és.

I creuem els dits, perquè tot això són condicions necessàries però no suficients.

Jaume Ferrer. Tècnic en Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa