Al rovell de l’ou

A la majoria de ciutats que ens semblen atractives sol passar que la part més concorreguda per passejar-hi coincideix amb el seu centre històric. Sovint és una zona amb poc o nul trànsit motoritzat, on hi ha la màxima activitat comercial i social, amb terrasses i locals per fer-hi parades o passar-hi llargues estones. Generalment és una zona neta i endreçada, ben il·luminada, amb establiments de tota mena, i sobretot concurrència de gent, encara que tingui alguns racons més solitaris. En alguns casos s’hi poden trobar edificis emblemàtics.

Als manresans ens agradaria que el nostre centre històric fos així. Però el nostre centre neuràlgic d’activitat i oci és un altre. I el que ens amoïna és que el centre històric, que molts encara anomenen barri vell, es va degradant en molts aspectes, malgrat les moltes intervencions i despeses que s’hi han fet. La percepció que se’n té és allunyada de l’ideal. Certament s’han recuperat edificis i solars, i s’ha millorat la urbanització d’uns quants carrers, fins i tot hi hem portat activitat pública, però la realitat fa que, vist amb perspectiva històrica, s’hagin perdut locals i punts de trobada amb tradició, hagin tancat comerços, i sobretot s’hi percebi una pèrdua d’encant per viure-hi.

Contràriament a altres centres històrics idealitzats, on malgrat que els habitatges són antics, sense algunes comoditats modernes, ascensors ni aparcaments, hi ha persones que hi troben un gran atractiu per anar-hi a viure, amb moltes connotacions d’estil de vida, barri, i fins i tot estatus, a Manresa això no passa. Per exemple, no és un barri ple d’universitaris com en altres ciutats, que li donen un caire molt més animat. Potser va ser un greu error urbanístic no haver-hi previst al seu moment espai pels centres universitaris que han anat creixent a la ciutat.

Això no es resol sols amb la intervenció pública, arreglant carrers i edificis. Cal trobar la forma que la iniciativa privada actuï, la qual cosa requereix que l’administració i les seves normes aplanin el camí per tal que passin coses.

Necessitem que la gent hi vulgui viure, i que això estimuli la rehabilitació. El nou POUM ha analitzat el tema i possibilita alguns aparcaments i fins i tot habitatges en planta baixa, racionalitza i permet la redistribució d’habitatges en edificis rehabilitats més d’acord amb la demanda actual, o l’aprofitament sota teulada i caixes d’ascensor que en el passat eren fora norma. Caldrien mesures complementàries, com la de regular i promocionar la masoveria urbana, una mesura intel·ligent per rehabilitar immobles a canvi d’allotjament, i així donar seguretat als implicats i estimular a la part de població que ho pot veure com una altra forma d’organització social i vital, no sols adreçada a persones amb risc d’exclusió social.

Però a més hi cal activitat, que vol dir comerços, bars o tavernes, i serveis. Tot això dóna vida, llum i color als carrers, els fa atractius. Un punt que cal contemplar-lo amb una decidida flexibilització de la normativa, perquè sinó no trobarem cap local que compleixi tots els requisits al cent per cent. En altres ciutats hi ha hagut aquesta visió positiva, i ha sigut un èxit.

Tot això s’ha d’empènyer, i la idea de nomenar un comissionat del govern local, amb  marge d’actuació i l’encàrrec d’implicar-hi diferents sectors de la societat que han d’ajudar a fer el canvi, crec que és un encert. Suposo que no farem allò tant manresà de criticar la designació de la persona en lloc d’arremangar-nos per col·laborar en l’objectiu comú, oi?

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa