habitatgeL’habitatge és considerat un dret fonamental a la majoria de legislacions nacionals, i fins i tot s’esmenta a la Declaració Universal dels Drets Humans. Lògic, en ser una necessitat bàsica. Per això genera controvèrsia quan hi ha problemes per accedir-hi o per mantenir-lo. I malgrat això, és un bé que periòdicament pateix bombolles, perquè està sotmès al lliure mercat tot i que el sòl no és un bé il·limitat. Aquest fet ha originat freqüents polèmiques entre economistes.

Tot i ser un motor rellevant de l’economia d’un país, és un element sovint mal regulat a nivell legal i del que se n’abusa a nivell fiscal. En moments de dèficit públic és un recurs fàcil per a l’administració. Avui trobem pressions recaptatòries excessives en l’IBI, o fiscalitat perjudicial per a la compravenda d’habitatge de segona mà i eliminació de deduccions pel lloguer en la nova reforma fiscal. Malauradament l’entorn legal i fiscal de l’habitatge canvia molt al llarg de la seva vida útil, i això no és bo.

Al final s’arriba a situacions com l’actual, en què conflueixen persones que no poden accedir a l’habitatge, més pisos buits del que és habitual, desnonaments per impagament d’hipoteques i un banc dolent carregat d’actius immobiliaris que no sap com treure’s del damunt.

Les lleis d’arrendament no convencen ni arrendadors ni arrendataris, i això fa que sigui una opció molt menys emprada que en altres països d’economia semblant. La llei hipotecària és antiga i força desequilibrada entre les parts. L’administració i el regulador bancari cauen periòdicament en excés de permissivitat, i quan compradors, promotors i bancs es passen de frenada rep tothom, també el dret fonamental.

Per resoldre-ho els legisladors tenen feina, però fa anys que se’n parla i no hi ha acord en com. I mentrestant què fem amb els problemes del dia a dia? És positiu que hi hagi iniciatives de mediació per intentar trobar acords en situacions punyents. Però això no reactiva la venda o el lloguer  de pisos i locals, ni resol les dificultats ordinàries d’accés a l’habitatge.

En aquest sentit cal agrair que es recuperi una idea aportada al Pacte de Ciutat de Manresa: la Masoveria Urbana. Es tracta d’extrapolar a la ciutat allò que tradicionalment ha funcionat al món rural català, cedint per un temps determinat l’explotació d’una infraestructura i habitatge a canvi de mantenir-los en condicions, si cal, donant al propietari una part del fruit obtingut. En zona urbana s’endevina una bona solució per rehabilitar immobles, però també per mantenir en marxa habitatges, comerços o obradors, evitant que es degradin i perdin valor.

Però la clau de l’èxit estarà en la regulació que se’n faci, en poder engrescar persones excloses però amb ganes de viure del seu auto-treball, i trobar propietaris que hi confiïn i vulguin mantenir així els seus immobles. Caldrà regular-ho també a nivell urbanístic, d’activitats i fiscal, preveient excepcionalitats temporals i la possibilitat d’accés a ajuts que ara són exclusius de la rehabilitació o el lloguer ordinaris. I analitzar els exemples d’èxit, i per què no ha acabat de funcionar en alguns dels municipis que ho han intentat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa