Coronavirus – accident de treball

I.- Quina és la novetat normativa?

II.- Prova de contagi

III.- La responsabilitat empresarial en matèria d’accidents de treball

IV.- Recomanacions: revisar i adaptar i documentar el pla de prevenció de riscos laborals

 

I.- QUINA ÉS LA NOVETAT NORMATIVA?

L’article cinquè del RDL 6/2020, apartat primer, en redacció donada per la disposició addicional primera del RDL 13/2020, estableix el següent:

“Al objeto de proteger la salud pública, se considerarán, con carácter excepcional, situación asimilada a accidente de trabajo, exclusivamente para la prestación económica de incapacidad temporal del sistema de Seguridad Social, aquellos periodos de aislamiento o contagio de las personas trabajadoras provocados por el virus COVID-19, salvo que se pruebe que el contagio de la enfermedad se ha contraído con causa exclusiva en la realización del trabajo en los términos que señala el artículo 156 del texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social, aprobado por el Real Decreto Legislativo 8/2015, de 30 de octubre, en cuyo caso será calificada como accidente de trabajo.” (el destacat és nostre) i té com a conseqüència que:

  • La Seguretat Social considerarà a tothom que tingui coronavirus, persona a protegir (prestacions socials), a un nivell de, com a mínim, “assimilat a accident de treball”
  • Si el contagi s’ha produït en el lloc de treball o com a conseqüència exclusiva del treball, serà considerat “accident de treball”

La determinació del “contagi per coronavirus” com “accident laboral”, planteja una pluralitat de dubtes en relació a l’heterogènia normativa que regula les conseqüències jurídiques (prestacions socials i responsabilitats empresarials, en essència) que es deriven d’un accident laboral. Aquest dubtes s’agreugen pel desconeixement científic que es té des de les empreses sobre el coronavirus i pel desconeixement de com l’autoritat laboral i els tribunals de justícia interpretaran l’encaix de contagi per coronavirus com a accident laboral amb la normativa existent d’antuvi.

Temes a tenir en consideració:

II.- Prova del contagi

  1. Prova del contagi a causa exclusiva en la realització del treball

Existeix la inversió de la càrrega de la prova, en el sentit que correspondria a l’empresa la prova que l’accident de treball, el contagi per coronavirus, NO es va produir a causa exclusiva de la realització del treball. Com es prova d’on prové un contagi per coronavirus? Senzillament ens podrem trobar en un cas de prova diabòlica, ja que en molts casos serà difícil, sinó impossible, saber si el contagi s’ha produït o no en el marc exclusiu de la relació de treball.

  1. Els contagis in itinere

Els accidents produïts en el trajecte de casa al lloc del treball (accidents in itinere), també es consideren accidents de treball. Existeix una probabilitat que el contagi es produeixi en el desplaçament de la persona treballadora al lloc de treball (p.ex. contagi en el transport públic).

  1. Són possibles els contagis exclusius en l’exercici del teletreball?

Semblaria que no, però és un tema a reflexionar i valorar.

III.- LA RESPONSABILITAT EMPRESARIAL EN MATÈRIA D’ACCIDENTS DE TREBALL

  1. No tot accident laboral comportaria una responsabilitat empresarial

Una cosa és que un contagi per coronavirus es produeixi vinculat a una relació laboral i es qualifiqui com a “accident laboral” i una altra cosa diferent és que la referida contingència comporti una responsabilitat empresarial.

Un exemple portat a l’extrem seria que el contagi per coronavirus es produís en el desplaçament al lloc de treball en transport públic. En aquest cas, la normativa permetria considerar que la contingència es qualifica com a “accident de treball”, però aquest fet no hauria de causar cap rebuig culpabilístic o responsabilitat vers l’empresa. Però com es discerneix que el contagi és va produir en l’ús del transport públic i no en el centre de treball?

Sempre hi ha una valoració de la conducta empresarial en prevenir i evitar un accident laboral, que determini si hi ha o no responsabilitat empresarial. Per bé que cal precisar que el nivell de diligència que s’exigeix (a acreditar per l’empresa) sol ser molt alt.

A nivell merament il·lustratiu, reproduïm un fragment d’una sentència del TS sobre la diligència deguda a l’empresari/ària per a prevenir accidents de treball:

“La culpa está conectada con la diligencia que es exigible al deudor en cada supuesto. En esta materia es exigible la máxima diligencia objetiva y técnicamente. Por ello, como se deriva del art. 5.° de la Directiva 89/391, de la Comunidad Europea , sólo impedirán la existencia de culpa y el nacimiento de responsabilidad aquellos hechos extraños por completo al sujeto responsable, como son las situaciones de fuerza mayor, caso fortuito y situación de necesidad. Sin embargo, el error o la imprevisión no liberarán de culpa leve, porque el patrono debe conocer su industria y prever los diferentes riesgos.

Por otro lado, como ha señalado el Tribunal Supremo (Sala III ) en sentencias de 3 y 27 marzo 1998 , la diligencia exigible comporta el que no baste con facilitar los medios de protección y prohibir su no uso, así como las prácticas peligrosas, sino que es preciso cuidar de que se observen las instrucciones dadas y, se usen los medios de protección facilitados, lo que supone que sea preciso vigilar la actuación de los empleados y prever las imprudencias profesionales.

Es el patrono quien debe probar que cumplió todas las normas e seguridad y que adoptó cuantas medidas de prevención eran necesarias, así como que el siniestro se debió a caso fortuito o fuerza mayor ( STS 30 junio 2003 ).” SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM DE 28 DE FEBRER DE 2019.

En resum i en termes generals pels diversos tipus existents, la responsabilitat és culposa (basada en la valoració de la  diligència-negligència), però amb importants elements d’objectivització i de nou amb inversió de la càrrega de la prova (obligació de l’empresari d’acreditar la no existència de negligència o incompliment de normes de seguretat).

 

  1. Tipus de responsabilitats

Un accident de treball pot comportar fins a quatre tipus de responsabilitat jurídica vers l’empresa o les persones físiques que la representin, i que són:

  • Recàrrec de prestacions de la Seguretat Social (art. 164 LGSS). Es tracta d’una responsabilitat sancionadora-rescabaladora de naturalesa administrativa que s’activa quan l’accident laboral té la seva causa en l’incompliment per part de l’empresa de les normes generals i particulars de seguretat, salut i salubritat en el treball. Consisteix en un recàrrec del 30 al 50% a càrrec de l’empresa, en les prestacions socials que se li reconeguin a la persona treballadora (p.ex. una invalidesa absoluta).

La pregunta és: quines són les normes generals i/o particulars de salut, seguretat i salubritat en el treball per a prevenir un contagi per coronavirus?

  • Responsabilitat civil (art. 1.902 CC). Amb finalitat purament rescabaladora, l’empresa és responsable dels danys i lesions corporals (mort inclosa) de les persones treballadores sempre que hi hagi culpa (amb infracció, o no, de normes reglamentàries de salut i seguretat en el treball).

De nou, la pregunta que es formula: com modularan els Tribunals de Justícia l’existència de culpa (diligència de l’ordenat empresari/ària) en casos de coronavirus?

  • Responsabilitat laboral sancionadora (Llei infraccions i sancions en l’ordre social). Amb caire purament sancionador (multes a favor de l’erari públic), l’empresa també pot ser sancionada per l’incompliment de la normativa reguladora de la protecció de la salut i seguretat laboral i prevenció de riscos laborals.

En aquest cas, i davant la no existència d’una normativa reguladora específica sobre riscos laborals i coronavirus, com s’interpretaran les normes generals contingudes en la normativa de riscos laborals en casos de coronavirus?

  • Responsabilitats penals (arts. 316-318 CP). En els casos més greus, i sent compatible amb la responsabilitat sancionadora administrativa abans esmentada (malgrat crítiques doctrinals per afectació al principi non bis in idem), l’afectació al bé jurídic de la salut pot generar una responsabilitat personal de l’empresari/ària (veure tipus penals arts. 316-318 del Codi Penal) i, si escau, una responsabilitat penal de l’empresa com a persona jurídica (art. 129 Codi Penal).

Una pregunta que ens podem formular és quins són els mitjans necessaris (EPIs) per a què les persones treballadores puguin desenvolupar la seva activitat  de forma que no posin en perill greu la seva vida o salut de que parla el tipus penal de l’article 216? O essent més concret: quin tipus de mascareta concreta es considera un mitjà idoni per evitar un perill greu a la vida o la salut?

 

IV.- RECOMANACIONS: REVISAR I ADAPTAR I DOCUMENTAR PLA DE PREVENCIÓ DE RISCOS LABORALS

           De forma immediata REVISAR I ADAPTAR EL PLA DE PREVENCIÓ DE RISCOS LABORALS DE L’EMPRESA

Amb la informació de què es disposi i requerint, si escau, l’auxili de les empreses que ofereixen aquest servei (p.ex. mútues laborals de prevenció de riscos), cal que l’empresa adapti a la seva realitat el pla de prevenció de riscos laborals de que disposi. Es tracta d’una adaptació que s’ha de documentar i explicar, informar i formar a les persones treballadores de l’empresa.

Les mesures que pot incloure aquesta revisió del pla són moltes i heterogènies, i en certa mesura ja conegudes. A títol d’exemple, i sense pretendre ser exhaustius:

  1. Mesures de control de simptomatologia prèvia a l’inici de la jornada laboral (p.ex. presa de la temperatura corporal)
  2. Mesures per espaiar la densitat de persones treballadores en el lloc de treball (p.ex. establiment de torns i/o teletreball)
  3. Mesures sobre quines línies de treball o producció poden estar operatives i quines no
  4. Mesures sobre els EPIs a posar a disposició de les persones treballadores; guies sobre el seu ús
  5. Mesures sobre els espais de treball individuals (eines, maquinària, mobiliari, etc.) de les persones treballadores
  6. Mesures sobre els processos de treball que interrelacionin persones
  7. Mesures sobre desplaçaments de persones treballadores fora de la seu de treball
  8. Mesures sobre la interrelació personal amb proveïdors i clients
  9. Mesures sobre l’ús dels espais comuns del centre de treball
  10. Mesures de neteja d’espai i higièniques de persones
  11. Mesures sobre la interrelació personal de les persones treballadores en el lloc personal

Seria ideal que abans de l’inici de cada jornada laboral es pogués saber la situació de totes les persones treballadores (contagiades, amb la malaltia ja passada, sense contagi). Seria ideal poder fer tests diaris. Però aquest ideal, ni és a l’abast de les administracions públiques, ni tampoc de les empreses (en especial PIMES i microempreses), ni tampoc es garantiria al 100% de resultar indemnes a un contagi dins del centre de treball (tots els tests de detecció mèdics tenen un percentatge de falsos positius i negatius).

V.- Conclusió

Hi ha molts dubtes que deriven en temors i incerteses sobre la responsabilitat empresarial vers a les seves persones treballadores; i hi ha també impossibilitat científica i tècnica de garantir al 100% un no contagi en els centres de treball. Malgrat tot, sí que és desitjable que les empreses actuïn amb màxima diligència i implantin mesures estrictes i realistes en els seus plans de prevenció de riscos laborals per afrontar aquest nou “risc” laboral.

Coronavirus i Accidents de treball