El Gran Germà i els seus germanets

Hi ha esdeveniments que en cert moment semblen passar desapercebuts però que marquen la presa de consciència d’una realitat preexistent i consolidada. I a partir d’aquesta presa de consciència se’n deriven actituds, valoracions i actuacions. Valgui tant com a persones individuals (ciutadans/es) o per organitzacions (també empreses).

PRISM als Estats Units (el germà gran), TEMPORA al Regne Unit, SITEL (Sistema Integrado de Interceptación de Telecomunicaciones) al Regne d’Espanya, un altre nom a la República Francesa que ara no recordo i un llarg etcètera capturen, filtren, analitzen i guarden tot el que posem digitalment a la xarxa (és a dir, tot el que fem). Amb l’ajuda inestimable i, segons revistes especialitzades com GigaOM fins i tot tarificada (a tant la peça), dels gestionadors dels tubs per on passa la informació (Verizon) o proveïdors de serveis digitals (Google, Amazon, Microsoft i podríem seguir amb tot l’índex Nasdaq). Empreses totes elles sotmeses a la legislació del mateix país. Si alguna cosa ha evolucionat en aquests darrers anys és tot el relacionat amb les tecnologies de cerca. I que consti que tanta importància té el que es diu en el missatge que creuem com l’anomenada metadada, és a dir, amb qui, amb quina freqüència, per quina via… Amb un gràfic de xarxes es poden treure moltes conclusions. A més, si hi ha porta giratòria entre Banca i Reguladors, n’hi ha una altra entre serveis digitals i espies… que gira igual.

Els tubs per on passa la informació són com els oleoductes del segle passat. Estratègics i fabricants de guerres físiques en el cas dels oleoductes, estratègics i fabricants de guerres virtuals, ciberguerres, i de no tant virtuals en el cas de les que duen informació. I de ciberguerres ja n’hi ha hagut, com la de Rússia contra Estònia el 2007, o el cas del virus Stuxnet contra Iran i les seves instal·lacions nuclears. I les guerres biològiques poden anar-se’n de les mans… almenys al cinema.

Això ens ve a dir Julian Assange en un article. Un incís del mateix article explica que els tubs de la informació d’Amèrica Llatina passen per Estats Units sempre, i que les màquines d’encriptar i desencriptar són fabricades per ells també. Dit això, no és estrany que qualsevol país amb vocació de potència global desenvolupi el seu propi ecosistema de tubs i d’aplicacions. Ho fa Xina amb la seva Gran Muralla de filtratge i el seu ecosistema de serveis digitals (Baidu, Ren ren…) i Rússia (Yandex, Vcontact). L’hipersofisticació en l’aparell de control és americana, però.

I tot això genera desconfiança profunda de tots amb tothom. L’evolució de la informàtica cap al núvol dóna capacitat de processament a les petites organitzacions a un preu raonable. Però el núvol, a part de necessitar economies d’escala, necessita encara més confiança entre els socis, en aquest cas Europa i els Estats Units. I quina confiança pot haver-hi si l’única seguretat és que tothom espia tothom a tothora? És assenyat posar la informació sensible d’una empresa a un núvol si el teu competidor directe a un concurs a l’Aràbia Saudita és una empresa americana? Segur que Airbus i Boeing no ho fan i ho tenen tancat amb pany i forrellat, els va la vida, no solament la reputació. I és assenyat que tu, ciutadà, utilitzis com a correu base el teu Gmail (jo ho faig) i tot l’univers Google, si amb això t’acaben coneixent millor que tu mateix? Per si fos poc, es queda guardat pels segles del segles, sense dret a l’oblit. Si volem preservar una mica de privacitat (les persones) i una mica de seguretat (les organitzacions) la indústria del xifrar i desxifrar ha de créixer i popularitzar-se. L’encriptació és el futur de les comunicacions.

Hi havia una pel·lícula de la que no recordo el nom en què un agent de l’Stasi es dedicava a obrir, llegir cartes personals i tancar sobres. I una altra de la saga de la Guerra de les Galàxies en la que Anakin Skywalker es converteix en Darth Vader, i un polític sideral obert, reformista, amb idees noves, fresques… esdevé l’emperador. Torna el cinema polític, senyor President dels Estats Units i col·legues.

Jaume Ferrer. Tècnic en Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa