GoogleLa Comissió Europea ha acusat Google de falsejar la competència i beneficiar amb distorsions en el seu cercador el seu sistema de vendes propi (és a dir, de fer trampes). També ha obert expedient pel possible abús de posició d’Android. L’empresa podria ser multada fins a una xifra del 10% dels seus ingressos. Però feina tindrien a saber quins són els seus ingressos i d’on vénen… Encara que hi ha precedents de multes grosses a Intel i Microsoft (aquesta última, també darrere l’acusació contra Google). Però poc importa si el fet acaba en pacte o multa, és pólvora mullada.

Google, mitjançant els seus directius (sempre surt un indi de l’Índia a explicar coses) contesta tècnicament i de forma prou convincent, o almenys dóna per discutir, que d’això res de res. Que els altres comparadors de preus que són competència seva tenen prou bons resultats arreu d’Europa, i cita a TripAdivsor, Yelp, i tota una corrua de comparadors de preus per cada país.

Penso que la Comissió Europea no arriba ni a agafar el rave per les fulles, i dispara a llarga distància amb escopeta de fira mal calibrada. I ni tan sols arriba a preguntar-se per què no hi ha un Google europeu. Doncs perquè ni la UE ni els seus estats han estat darrere la cosa…

La Comissió s’hauria de fer preguntes pertinents i rellevants sobre la informació que el cercador té de tot i de tothom, com la usa i com ens afecta. No és difícil preguntar-se quantes vegades utilitzem al dia algunes de les eines del seu conglomerat (moltes… solament amb la mitjana que una persona mira el seu telèfon “smart”, que és de 150 per dia, només amb una fracció…). I les desenes de recerques que fem al llarg del dia. I tot queda registrat, emmagatzemat, passat per filtres i algoritmes cada cop més sofisticats, en centres de dades fortificats i de pas refrigerats (que n’arriben a fer, de calor, les màquines).

Google sap més de nosaltres que nosaltres mateixos. Aneu a “Google history” i us recordarà tot el que heu cercat, des d’on, amb què… Tot. I d’aquí en surten tota classe de eines predictives, d’assistents intel·ligents, de segmentacions de mercat (i no solament de mercat) refinadíssimes. Perquè nosaltres dia a dia alimentem, instruïm, regalem dades i metadades i pensaments profunds a l’ogre no massa filantròpic. No penseu que li tinc mania, Facebook fa el mateix i fins i tot pot arribar a tenir més èxit que Google.

Google cada cop té més tendència a donar la informació ell (o potser li hem de dir ella) mateix sense recórrer tant a enllaços amb d’altres fonts. Està construint no ja bases de dades sinó bases de coneixement, de fets contrastats. Aquestes organitzacions realment disposen d’una tecnologia superior que fa molt difícil de competir-hi o replicar. Han aconseguit que les màquines aprenguin i nosaltres les hem educat.

Una de les característiques dels models de negoci d’èxit, a part de l’escalabilitat que els fa créixer i créixer i deixar enrere qualsevol competidor que pugui sorgir, és sobretot que els altres facin la feina per tu (bé, potser no és tan innovador, potser és l’única manera…). I així hem omplert de contingut, de coneixement, quasi de saviesa empreses desenvolupades aquest mil·lenni amb capitalitzacions al voltant de 300 i pico de bilions de dòlars.

La Comissió s’hauria de preocupar de què passa amb tot això, ja que de fet hem treballat i molt per aquestes dues empreses citades (entre d’ altres) omplint Terabytes (una burrada de bits) amb les nostres vides, els nostres secrets, els personals, els polítics, els empresarials, els tot… I a sobre sense cobrar ni un duro. Em sembla evident que l’enfocament de la política de competència no està adaptat a aquest tipus de superorganització. Ni tampoc la laboral, som treballadors a temps parcial sense contracte ni contraprestació. I no diguem la de la privacitat ciutadana. Algú es creu que hi hagi una barrera infranquejable, diguem, entre Google, Facebook i la NSA? O les seves cosines?

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa.